Martí Marin Corbera - Professor d'Història contemporània a la UAB i membre d'Entesa per Sabadell
Vagi per endavant que per opinar sobre el lamentable final de la Fundació Sabadell Solidari -autodissolta el dimarts 12 de febrer- cal fugir de plantejaments de partit. Vull subratllar-ho perquè milito en un (Entesa per Sabadell) i l’equip de govern municipal pertany a un altre (PSC-PSOE), per la qual cosa resultaria molt senzill resoldre-ho acudint a l’expedient de la politització. I d’això res de res.
La Fundació té el seu origen en un triomf ciutadà: el de les entitats que formaven part de la Comissió Sabadell Solidari, les més veteranes a la ciutat en l’exercici de la solidaritat i la cooperació. Un triomf que va consistir en que el plenari de l’Ajuntament d’aleshores -on també hi havia el PSC-PSOE encara que no governés- acceptés que la part del pressupost municipal que s’havia de destinar a solidaritat i cooperació -el famós 0,7%- el podien gestionar conjuntament entitats i partits polítics amb representació municipal de manera consensuada, en un plenari on ningú tingués més poder que els altres. I així havia estat fins fa quatre dies…
Què ha passat en els darrers mesos perquè aquest triomf ciutadà s’hagi vist revertit? Doncs que l’equip de govern municipal ha decidit portar endavant un punt del seu programa electoral -escrit però no ben explicat- que deia que calia crear un Consell Municipal de Solidaritat per complir les funcions que fins ara feia la Fundació. Quins són els motius esgrimits? Doncs que havien nascut noves entitats que no pertanyien a la Fundació, que aquesta no havia aconseguit captar fons d’entitats privades per a atendre als seus objectius i, finalment, que en altres ciutats ja funcionaven altres consells amb molt d’èxit.
Doncs bé, si calia que la Fundació fos renovada per complir millor les seves funcions es podia fer proposant una reforma: al cap i a la fi una regidora del PSC-PSOE n’és la presidenta. Calia que entressin noves entitats? Doncs calia seguir uns procediments marcats. Calia captar més diners privats? Mai no en sobren… però tampoc ningú no els regala, perquè les empreses privades solen demanar contraprestacions, que és un concepte contrari al de solidaritat.
A més, si en altres ciutats existeixen consells municipals per administrar la solidaritat és perquè no tenien cap altre organisme, semblant a la Fundació, que s’hi dediqués. Sabadell anava per davant amb un model sorgit del triomf de la seva societat civil i no només per iniciativa de l’equip de govern municipal -com demostra un informe de la UAB de 2006 que compara Sabadell (Fundació) i Manresa (Consell). Perquè el problema real és justament aquest: de model, no de funcionament.
Però què és un consell municipal? Doncs és un organisme on l’equip de govern marca la pauta del funcionament (convocatòries) i disposa de major poder de decissió (vots) i deixa participar a les entitats, però en un pla de supeditació i no d’igualtat. A la Fundació el pla era d’igualtat i la pauta es marcava per consens entre tots els integrants. A la Fundació hi havia un representant de cada partit (6) i de cada entitat (12), un vicepresident (d’una entitat), una presidenta (de l’equip de govern municipal) i una directora tècnica.
Al Consell hi haurà també representants de partits i entitats (ja veurem quants), però també tres regidors de l’equip de govern (i no només la presidència) i quatre tècnics municipals a les seves ordres, així com (cito textualment) “representants d’empreses i institucions vinculades en l’àmbit de la Solidaritat i Cooperació de la nostra ciutat”. Per resumir, una composició on l’equip de govern municipal augmentarà la seva presència de forma molt significativa a més de comptar amb el caràcter específic d’un tipus d’organisme que funciona seguint les majories municipals i no la lògica del consens cívic.
Conclusió: l’equip de govern desconfiava, per motius no explicitats, de la Fundació i ha decidit controlar directament la seva activitat a través d’un nou organisme. L’oferta final acabava resultant un triple insult: la Fundació quedava rebaixada a “coordinadora de diferents ong’s” (humiliació) que gestionés, això sí, “una part del 0,7%” per fer-la contenta (soborn) i que així podria observar com un consell dominat pel partit de govern feia i desfeia sobre l’altra part -cal dir que la més subtanciosa?- (ofensa). Per tant, no és d’estranyar que la Fundació votés la seva autodissolució per majoria qualificada i sense cap vot en contra.
A algú encara li queden dubtes sobre qui té por del model de participació ciutadana que representava la Fundació?