Crònica de la visita al barri de la Concòrdia
Els organitzadors abans de rebre’ns a la sala d’actes del Centre Cívic de la Concòrdia, construït en el mateix indret on estava la masia de Can Borgonyó, havien realitzat diverses entrevistes a col·lectius i associacions de la zona per a recollir les seves opinions i preocupacions vers el barri, així com invitar-los a fer-nos d’amfitrions atès el nostre interès per visitar-lo i coneixe’l a tocar, tocar.
La Concòrdia, a diferència de Can Puiggener, és un barri físicament obert i ben comunicat, s’hi té accés des de tota la seva perifèria. Alhora, com a barri entre barris, és un espai de transició. Un barri construït a diferents èpoques, connectant els espais que el separaven dels altres nuclis habitats de l’entorn. Així els seus carrers i avingudes enllacen i donen continuïtat al pas de la Creu Alta a Ca n’Oriac, a Torreguitart o a Can Rull i viceversa. Això li dóna aquesta imatge segmentada de diferents construccions segons el lloc on et trobis.
Aquesta característica i el fet que en els darrers anys el barri ha assolit més serveis de ciutat: Parc Catalunya, Club de Natació, Centre de Recursos Pedagògics, etc. pot fer pensar que avui hagi minvat la consciència social de barri. Res més lluny d’això, tal com ens explicaren els organitzadors, el resultat de les entrevistes posà de manifest l’enorme preocupació per les coses pendents, el coneixement detallat dels problemes i les possibles solucions, però per damunt de tot explicità el convenciment col·lectiu que viuen en un bon barri.
Acompanyats per directius de l’Associació de Veïns, des de l’Entesa, després de lliurar-nos la publicació de la informació recollida, ens explicaren que a banda de problemes concrets, els dos fenòmens més generalitzats que preocupen al barri són l’envelliment de la població i la falta d’aparcaments. Fet que enllaça amb un altre tema candent, la falta d’oferta d’habitatges a l’abast dels joves. També noten els efectes de la presència dels nouvinguts, que se situen en els habitatges més econòmics, en general deixats per la gent gran per falta d’ascensors. Aquí es posà de relleu que tot i ser elevat el nombre d’edificis sense ascensor, l’Ajuntament no ha impulsat un Pla d’Ascensors. L’Entesa ens recordà el treball que ha fet a l’entorn d’aquesta problemàtica, generalitzada a tota la ciutat, perquè s’ofereixin ajuts econòmics a aquelles famílies que no poden sufragar tota la despesa del cost de la instal·lació.
Una altra dada que cal tenir present és que arran de l’increment d’alumnes totes les escoles de bàsica del barri tenen grups desdoblats a costa de perdre sales de serveis: biblioteca, etc. Fet que, si bé els permet donar resposta immediata a la demanda, força a què el col·lectiu de mestres hagi de planificar les seves activitats dins d’un espai limitat que a voltes col·lapsa la programació.
A la pregunta sobre els efectes de la crisis, ens explicaren que la imatge més visible és el tancament de petits comerços, però aquest sector encara és molt actiu i s’ha adaptat bé a la dinàmica de la oferta comercial de l’Eix Macià. Una altra cara de la davallada econòmica és el problema de l’Escola bressol l’Heura, tot i el nombre de places actives, no són suficients per aguantar les despeses consolidades. Tancar-la significa deixar el barri sense aquest servei, però no hi veuen cap més solució si pel proper curs no han comptat amb el suport de l’Ajuntament per avançar cap a la integració de l’Heura a la xarxa pública. Un cop exposat l’informe sobre el barri i fet l’intercanviï d’idees que suscità, iniciàrem el recorregut de la mà de l’Associació de Veïns, en un matí marcat pel fred i sota un cel carregat de boires.
L’Associació de Veïns de la Concòrdia és una de les associacions més potents i alhora actives de la ciutat. Amb una llarga història, ha estat i és un motor de dinamització social. En el seu sí hi ha nascut diversitat de col·lectius que un cop consolidats s’han independitzat. Històricament ha estat capdavantera de les revindicacions del veïnat i ha sabut portar a bon port les solucions a problemes rellevants que, en diferents èpoques, ha patit el barri. Tot plegat la fa una interlocutora imprescindible si es vol copsar la idiosincràsia d’aquest indret de la ciutat.
La primera visita social fou al grup d’esplai La Llar del Vent, als barracons del Bosc de la Concòrdia. El grup de monitors, tot i que estaven preparant el carnaval, ens van reunir en una aula per explicar-nos les seves vivències i dificultats per realitzar les activitats d’esplai que voluntàriament fan a una seixantena de joves de l’entorn. Quan entràrem als barracons de l’Esplai alguns de nosaltres ens miràrem sorpresos per les condicions en què titànicament aquest col·lectiu de jovent dinamitza un dels esplais amb més renom de la ciutat. Estem entrant a un país sudamericà, apuntà algú.
Fa anys que es parla de renovar les instal·lacions de l’esplai, ens comentaren, però avui per avui estem aquí. De la seva exposició es deduïa que des dels col·lectius socials del mateix barri es mantenen diferents opinions sobre com i on fer-ho. Un debat lògic davant d’un possible projecte nou, però el que no és admissible és que després de tants anys, l’Equip de govern de la ciutat no hagi estat capaç de consensuar una proposta i permeti impassiblement que una labor d’esplai, d’envergadura i de qualitat reconeguda, es realitzi en aquestes condicions dins d’unes dependències municipals. Tothom en va prendre nota i l’Entesa confirmà que insistiria en el tema.
Després d’un recorregut pel Bosc de la Concòrdia, durant el qual es comentaren les seves possibilitats amb una instal·lació adient per l’esplai, acompanyats d’un vent fred que fiblava i sota unes boires que amenaçaven pluja, enfilàrem cap a l’altra banda del barri, el sector de les cases baixes i dels blocs de pisos sense ascensor (uns 240 habitatges) que limiten amb la Gran Via. Tal com ens feren observar els representants de l’Associació, aquesta zona, si no rep atenció institucional, corre el risc de passar a ser un focus de marginació per la seva concentració de població amb baixos recursos econòmics; tipus d’exclusió social fins ara desconeguda a la Concòrdia. Aquí també vàrem comprovar que vagis per on vagis, se’t fa evident que la problemàtica de l’aparcament i la indisciplina viària és present a qualsevol indret, sigui vial, passeig o zona preferent de vianants.
Després de deixar els pisos del Passatge del Progrés, i la Escola bressol l’Heura ens encaminàrem cap a l’Escola d’adults, CFA Concòrdia on fórem rebuts per la directora i acompanyats per professorat de cursos anteriors. Havia sentit anomenar l’Escola d’adults, però desconeixia els seus programes de treball i el perfil de les persones que atenien. Un cop feta la visita, per les activitats, volum, i característiques de l’alumnat que formen, puc assegurar sense cap dubte que l’Escola d’adults és una de les joies desconegudes que tenim a Sabadell, amb seu a la Concòrdia però present també a Can Deu i a Can Puiggener.
Un equip reduït de mestres, carregats de voluntarisme, mantenen cicles de formació diària per a 900 alumnes de totes les edats a partir dels 18 anys. Només en cursos de català atenen a 400 persones nouvingudes. Qui diu que els mal anomenats immigrants no s’interessen? Quan vàrem preguntar pels recursos de què disposen, ens explicaren que ara l’escola depèn de la Conselleria d’Educació de la Generalitat (havia estat a Benestar Social). Que tot i que desenvolupa un volum de feina similar a qualsevol institut d’ensenyament mitjà, compta amb la meitat dels recursos que aquests disposen. És el preu que paguen, vaig pensar, per la falta d’una política global de formació i la supremacia d’una concepció de la formació restringida a l’ortodòxia tradicional que es podria resumir en: Dins de l’oferta reglada, et formes quan toca o has saltat del tren. Tanmateix els mestres comenten les limitacions, sense planys, com un mal sabut. Escoltant-los t’adones que pel col·lectiu de mestres allò que els esperona és la gratificació de treballar amb adults. Són persones interessades en aprendre, diuen, de les quals en perceps la seva evolució dia a dia.
Acabada l’exposició i l’intercanvi d’opinions sobre l’activitat de la formació d’adults a Sabadell, ens mostraren les dependències i el pati on s’hi troba un singular rellotge de sol, el gnòmon del qual marca l’hora per ombra i llum, realitzat per un dels professors de l’escola. Vam poder comprovar-ne el seu curiós funcionament perquè en aquell moment, per primer cop durant el matí, les boires permeteren l’accés d’uns raigs de sol. Des de l’Entesa ens van assegurar que era una feliç coincidència, que no comptaven amb cap sortilegi per fer aparèixer el sol en un moment tant precís.
Durant l’intercanvi d’opinions, en el transcurs del pica pica, vam agrair a l’Entesa l’organització d’aquestes visites interactives. Alhora, els organitzadors ens informaren que ja estan preparant la tercera visita: el barri de Campoamor.
Un de la colla.