El passat divendres 16 d’octubre es va escenificar la signatura del Pacte Nacional d’Infraestructures, en un acte que va reunir el Govern de la Generalitat, representants de municipis i representants del món econòmic, buscant una imatge de consens.
L’Entesa vol posar de manifest que el Pacte Nacional d’Infraestructures és un acord que neix sense consens, principalment perquè no s’ha buscat aquest consens. Només s’ha consultat les entitats econòmiques i els grups polítics, obviant completament el teixit associatiu del territori, que està en disposició de fer altres propostes de futur pel país.
Sota l’aparença d’un pacte que diuen que promourà el transport col·lectiu, el govern de la Generalitat i la resta de signants d’aquest pacte continuen apostant pel model de mobilitat basat en el vehicle privat i, de fet, no amaguen que el pacte preveu una considerable inversió en infraestructures viàries amb la construcció o condicionament de més de 1.000 quilòmetres de xarxa bàsica i vies d’alta capacitat, o sigui autovies i autopistes.
Un model de mobilitat completament obsolet que destrueix el territori i és el principal causant dels elevats nivells de contaminació atmosfèrica que patim i del canvi climàtic, amb greus conseqüències per la salut de les persones i del medi.
Entre aquestes vies es troba la B-40, que el Pacte anomena hipòcritament Ronda del Vallès i que no deixa de ser el Quart Cinturó o Orbital de Barcelona, una via innecessària des del punt de vista de la mobilitat i que comportaria la destrucció dels darrers espais lliures del Vallès. Una via que no és competència de la Generalitat i que per tant serà el Ministeri de Foment qui imposarà el caràcter d’aquesta autopista de vuit carrils en alguns trams i pensada pel trànsit de llarg recorregut entre el sud de la península i la frontera francesa.
L’Entesa per Sabadell lamenta l’aposta que fa el Pacte Nacional pel Quart Cinturó i rebutja de ple aquesta infraestructura, que no respon a les necessitats actuals ni reals del territori i de la mobilitat, sinó a una política desarrollista obsoleta, basada en el foment de les grans infraestructures i d’un irracional creixement urbanístic.