Primer debat del Cicle «Encara hi som a temps. Crisi ambiental i ecològica global», organitzat per l’Entesa per Sabadell
L’Entesa per Sabadell va iniciar el passat dimecres el cicle de debats sobre la crisi ambiental i ecològica amb la conferència de Joan Buades, investigador sobre globalització i canvi climàtic. Segons va explicar, el títol de la seva xerrada «L’era de l’ebullició global. Entendre la crisi ecològica i social», està inspirat en les declaracions que va fer el darrer estiu el president de la ONU Antonio Guterres: «L’era de l’escalfament global ha acabat. L’era de l’ebullició global ha arribat».
La xerrada, molt ben documentada amb dades científiques i periodístiques, ha començat explicant el concepte d’antropocè, una era protagonitzada per l’explotació dels recursos naturals per part de la humanitat, que estan canviant el planeta de manera accelerada. De fet, a partir de 1970 la humanitat consumeix més recursos naturals dels que reposa i es calcula que el 2040 consumirà tres cops més el que es pot reposar. És a dir, l’acció humana està esgotant els recursos del planeta a un ritme vertiginós.
Buades ha continuat afirmant que la crisi climàtica ho canvia tot i que hi ha nombroses evidències científiques per afirmar-ho categòricament. Si bé el clima havia anat canviant sempre de manera natural, el que és preocupant és que en els darrers 50 anys aquest canvi ha estat extrem. El mateix creixement accelerat s’ha produït a partir de 1990 amb les emissions de
CO2, el desgast dels punts crucials per al clima o el consum d’aigua. Actualment una quarta part de la població mundial viu en zones amb molt estrès hídric. Per tant, és necessari, i cada cop més urgent, repensar la manera de viure, especialment a la mediterrània, on els canvis són més radicals i s’està produint una «saharització» a nivell de temperatures.
Altres països, com ara França, estan actuant per revisar la seva planificació a diferents nivells (urbanístic, transport, edificabilitat, consums, etc.) per fer front a l’increment de 4 graus de temperatures que es preveu per als propers anys. En canvi, a Catalunya i a l’estat espanyol s’estan ignorant aquestes alarmes i es continuen planificant infraestructures generadores de CO2 (aeroports, autopistes, turisme….).
El canvi climàtic provocarà en pocs anys la pujada del nivell del mar, la pèrdua de diversitat, un increment de plagues i insalubritat, que generarà més mortalitat, problemes de fam, escassetat d’aigua i energia i, conseqüentment, un augment de les desigualtats socials i dels desplaçaments de població i de refugiats climàtics.
En aquest sentit, cal dir que no tothom té la mateixa responsabilitat en la generació de la crisi climàtica. Al món es genera una mitja de 6,6 tones de CO2/any, però a Nord Amèrica aquesta xifra s’enfila fins les 20 tones/any, mentre a l’Àfrica subsahariana es generen 1,6 tones/any. En el mateix sentit, només 90 empreses han causat dos terços de totes les emissions globals des de 1750. Però la desigualtat no està només entre els que provoquen la crisi, sinó també entre els que la pateixen. Així, el 91% dels desastres climàtics s’esdevenen als països més empobrits.
Davant d’aquesta situació que ja és molt negativa, però que es preveu que en molt pocs anys tingui conseqüències nefastes per al planeta i per a la vida humana i la biodiversitat, es poden emprendre accions ètiques individuals, però també hi ha molt a fer com a ciutat. Per exemple incrementar les zones verdes: Sabadell té 8 m2 de zona verda per habitant, mentre a Rubí són 17 m2, a Girona 26 m2 o a Sant Cugat 32 m2. L’arbrat és important per a la resistència climàtica i com a escut dels refugis climàtics.
L’aigua, un bé escàs, s’hauria d’utilitzar per a les finalitats col·lectives; no s’hauria d’invertir en generar més mobilitat fòssil, oblidant per sempre la B-40 o la ronda nord; s’haurien de definir amb criteris de salut les zones de baixes emissions, que ara mateix s’han plantejat com una mena de «zona bonsai»; les teulades dels equipaments públics (escoles, hospitals, centres cívics…) haurien de solaritzar-se; el sòl agrari s’hauria de protegir i incrementar per protegir les varietats locals i reforçar la sobirania alimentària….
Joan Buades també va reclamar informació ambiental i participació ciutadana en el redisseny de la ciutat. En aquest sentit va recordar que una directiva europea regula que s’ha de transparentar la informació ambiental i aquesta hauria de ser accessible amb dades obertes. Per últim, va explicar les experiències de l’assemblea ciutadana pel Clima de Brussel·les i el pla estratègic climàtic 2024-2030 de la ciutat de Vitòria.
La propera sessió del Cicle de debats serà el 22 de febrer i comptarà amb la participació de Mireia Gascón, investigadora d’ISGlobal especialitzada en epidemiologia ambiental, amb el títol «Mobilitat, contaminació, salut… Millorar la qualitat de l’aire per millorar la qualitat de vida».