Sebastià Ribes i Garolera
Sí, benvinguda la iniciativa d’arranjament d’un indret que demanava a crits una modificació encara que fos ràpida i senzilla. Tant se val si és urbanisme tàctic o de colors, finalment algú ha posar ordre al últim tram del carrer de les Tres Creus, el tram de la vergonya. Perquè vergonya passaves quan comentaves a alguna persona forana que caminàvem per un dels trams cèntrics de Sabadell.
L’indret ha estat un digne exponent de l’ofec de l’imperi del cotxe, una vorera que no permetia el flux d’anar i venir dels vianants, i ja no parlem de les dificultats si coincidies amb cotxets, carretons de la compra o cadires elèctriques. Un indret on et veies forçat a caminar encaixonat entre la paret dels edificis i la barrera de cotxes aparcats esquivant els voluminosos retrovisors.
L’estat del carrer també preocupava als conductors dels autobusos perquè l’espai de circulació entre les dues files d’aparcament era tan just, que fàcilment es produïa un ensurt arran d’algun vianant que sortia d’entre els cotxes o per la falsa maniobra d’un vehicle al sortir del lateral. Amb un espai de circulació estret fins a l’extrem que si coincidia una furgoneta a banda i banda l’autobús no podia circular i mentre esperava la solució, involuntàriament s’intensificava la contaminació.
Després del que s’ha dit pot semblar estrany que no s’incidís abans, però hi ha moments (poden durar anys) on la Casa Gran és sorda als clams de la realitat quotidiana. Per fi, momentàniament, la situació s’ha resolt i es pot transitar amb un respir de tranquil·litat per un tram que tard o d’hora serà per a vianants. És lamentable però que una vegada més la joia de la majoria sigui a costa de la salut laboral d’una minoria, les dues persones que han executat el canvi.
Per a fixar les 30 pilones que limiten els espais de circulació s’han emprat martells pneumàtics, els quals tenen prescrit el seu ús acompanyats de calçat adient, guants esmorteïdors, ulleres de protecció i cascs de protecció auditiva. Com es pot observar a la fotografia els operaris treballaven a la via pública sense aquests elements de protecció.
Com és possible que els responsables de la Casa Gran, permetin l’execució d’obres contractades per l’administració sense respectar les més mínimes disposicions de salut laboral? És evident que el primer negligent és l’empresa contractada o subcontractada, però l’última responsabilitat és del promotor, i en aquest cas coincideix amb qui ha respectar la llei i fer-la respectar. Com poden tolerar des de la Casa Gran que la satisfacció de la majoria sigui a costa de la salut laboral d’una minoria, les dues persones que han executat el canvi? Ara de segur una mica més sordes, amb els músculs més desgastats i l’esquena més castigada…