Sebastià Ribes i Garolera
Els plens municipals tenen fama de ser espessos, feixucs i llargs, fets que sovint dissuadeixen d’assistir-hi un cop has satisfet la curiositat de presenciar-ne un. Tanmateix és el lloc ideal per captar en viu el perfil dels polítics locals, particularitats que ens queden desvirtuades per les cròniques temàtiques dels mitjans de comunicació.
El Ple de gener però ha superat amb escreix aquesta sensació de cosa llastrada que últimament arrosseguen, feia mesos que no havíem presenciat un ple tan i tan sonso, fins a l’extrem que les persones assídues, que no hem de retre comptes professionals, ens preguntàvem què hi fèiem allà dedicant el temps lliure a una sessió tan insubstancial.
Possiblement això justifica el comportament del grup de protesta contra les llistes d’espera del Taulí, els quals en una revolada han entrat a la Sala de Plens i desplegat una llarga pancarta mentre es col·locaven, sense gaires embuts, a la primera fila on els polítics han pogut llegir: “Lista de espera MATA”. Ràpidament s’han fet les pertinents fotografies i han desaparegut. S’haguessin estat més curosos en mantenir el silenci i no fer comentaris entre ells ens hauria semblat que patíem un miratge. Vist i no vist, poca estada a la Sala de Plens però de gran rendiment perquè demà seran notícia als mitjans locals.
Aquesta vegada l’ordre del dia estableix dotze punts de gestió del govern i sis mocions de l’oposició. Què passa, encara dura la ressaca nadalenca? Pocs punts per ser el govern d’una ciutat de dos-cents mil habitants i masses mocions per ser propostes consistents eixides des dels propis grups de l’oposició. Pocs dictàmens del govern i de tràmit, la prova és que nou d’ells són votats per unanimitat. Les mocions, però, capgiren el tarannà àgil del ple i el transformen en una llosa de parlaments difícil d’arrossegar perquè a la parsimònia expositiva dels ponents s’hi afegeix la insubstancialitat del contingut de les llargues intervencions.
El PSC defensa quatre de les mocions presentades, Ciutadans dues, CiU una i el PP fa la viu-viu en una de conjunta. El ponent del PSC, Josep Ayuso, s’esplaia alliçonant al govern en com cal gestionar els temes, siguin el trànsit o les escoles bressol, fins i tot reclama la reprovació de l’alcalde! Amb un abús de la llibertat de temps que li dóna el reglament (estaria bé que els nostres prohoms revisessin aquestes normes i mostressin més autoestima amb una limitació del temps de les intervencions) s’esplaia amb una catilinària on pontifica com cal governar. Escoltar aquests aires de presumpció de la boca de qui ha format part durant anys del govern dels germans Bustos, artífexs de l’ensorrament de la capacitat gestora de la Casa Gran és demanar massa a les orelles per molt pacients que siguin. Més quan el trànsit i la contaminació, per posar un exemple, porten un retràs considerable perquè han estat unes de les moltes assignatures deixades de la mà dels Bustos, segurament per la impopularitat de les mesures correctores.
Un dels retrets escoltats és sobre el programa de carrils bici que s’està executant. Ciutadans acusa al govern, amb to pejoratiu, de fer gestió ideològica. Caram! Hi ha algun altre tipus de gestió política? Fins ara, l’existència d’un partit, allò que el justifica, és la defensa d’una ideologia concreta des de la qual se suposa es pot millorar la vida col·lectiva. Com pot ser motiu d’escarni “gestió ideològica”? Ens vol dir Ciutadans que ells gestionarien sense ideologia? Ui! És qüestió de rascar-los una mica i veure què hi ha a sota, doncs pel que diuen fan pudor de tecnòcrates, o sigui incapaços de considerar que no existeix una solució única, incapaços de veure que “eficaç” i “eficient” són plantejaments subjectius supeditats a la concepció ideològica que els determina. Dit d’altra manera, amb una capacitat limitada per actuar com a polítics demòcrates, amb el ben entès que demòcrata és aquella persona que ha assolit que hi ha una distància ideològica entre la legalitat i la realitat.
Després de quatre hores de mocions, sortosament l’última, la presentada per CiU recupera el tarannà habitual. Es presentada de forma concisa i tothom en reconeix l’oportunitat, és votada per unanimitat. Tanmateix ja no evita que sortim del Ple amb el cap com un timbal.