Isidre Soler Clarena, Entesa per Sabadell
El Patrimoni és un dels testimonis fonamentals de la trajectòria històrica d’una ciutat i de la seva identitat col·lectiva. És una eina bàsica del coneixement i un valor a preservar i respectar. Les polítiques públiques, o la manca d’aquestes, tenen una transcendència evident sobre el Patrimoni i, en conseqüència, sobre la qualitat del conjunt de la ciutat.
A Sabadell el Patrimoni històric-arquitectònic, a banda d’algunes excepcions, no ha estat ben tractat. Possiblement per un concepte de mirada curta, de considerar-lo únicament en base el seu valor arquitectònic, de valorar-lo tan sols en funció del pes de seva la pedra i no del pes de la seva història i de la seva significació.
Fa uns anys es van deixar enderrocar edificis importants com la casa Barata al carrer de Sant Josep, els Campos a la Rambla o la Torre Mena-Claramunt a la Gran Via. S’ha deixat maltractar el Patrimoni com a la Casa de l’Estudi o al Cinema Imperial.
Masies com les de Ca n’Oriac, Can Llong o Can Rull, que donen nom als respectius barris, es troben en estat de ruïna des de fa anys. El mateix estat en què es troba la fàbrica més antiga de Sabadell, el Molí d’en Torrella, o el vapor més antic situat dins la ciutat, el Vapor Turull. Edificis tots ells de propietat municipal.
Altres edificis també municipals i també “protegits”, com el Molí d’en Font, Can Borrell de Sant Pau, la nau antiga del Vapor Pissit, la Casa Grau de la Plaça del Gas, etc. pateixen les conseqüències del més absolut abandonament i es troben estat de ruïna o en procés d’acabar-hi. La Casa de la Maternitat o la Torre del Canonge es troben igualment en plena degradació.
Llarga seria també la relació d’edificis privats: castell de Can Feu, Molí d’en Mornau, Molí Xic, Can Mimó, Can Lletget, Can Diviu, les cases del carrer Sant Antoni, etc. que, tot i gaudir de diferents nivells de protecció, poden acabar esfondrats a causa del seu total abandonament.
Des de l’any 1982 Sabadell disposa dels instruments urbanístics, jurídics, tècnics i administratius necessaris per a preservar el Patrimoni. Però al llarg d’aquests anys ha mancat la sensibilitat per a valorar-lo com es mereix i, sobretot, la voluntat política per dedicar-hi els recursos necessaris. Ni durant els anys de bonança econòmica la inversió per a preservar el Patrimoni va estar a l’alçada.
Costa d’entendre com la pròpia administració municipal ha obviat reiteradament la seva obligació de preservar i mantenir per assegurar la integritat de llur valor cultural els bens patrimonials dels quals n’és propietària, tal i com li obliga la seva pròpia normativa dels Plans de Protecció del Patrimoni. De la mateixa manera que costa d’entendre que no hagi exercit el seu deure de requerir i obligar als propietaris dels edificis catalogats la seva preservació i manteniment. Els resultats de la inacció estan a la vista.
Si des de fa anys pràcticament no s’ha destinat ni un euro a preservar el Patrimoni, sorprèn que no hi hagi tampoc cap partida entre els 21 milions d’euros del Programa d’inversions del Pressupost de 2017, llevat d’una tímida actuació a la masia de Ca n’Oriac. I encara sorprèn més que en el repartiment dels més de 30 milions de superàvit de l’exercici anterior tampoc es contempli cap partida a la preservació del patrimoni municipal. Una manca d’inversió que contravé el propi Pla d’actuació sobre bens protegits municipals del PEP-BAMAS.
Aquest deixament no pot continuar. El Patrimoni públic i privat no pot seguir caient i desapareixent, tot i estar teòricament preservat. El govern de transformació ha d’estar a l’alçada i ha d’establir uns compromisos clars en els seus programes d’actuació i fixar les partides pressupostàries que facin efectiva la seva preservació.
I cal que actuï amb celeritat, definint un Pla d’actuació urgent que aturi la progressiva degradació dels bens patrimonials i estableixi un procés per a determinar els usos dels edificis ara abandonats i la seva rehabilitació.
Si realment considerem el Patrimoni com un valor cultural inestimable, cal la voluntat política necessària de qui té la responsabilitat de la seva cura, però també la imprescindible sensibilitat ciutadana.