Lluís Perarnau. Coordinador de l'Entesa per Sabadell
Sabadell se situa al capdamunt dels municipis vallesans amb una major
caiguda de l’ocupació industrial. Amb un 30% menys d’ocupats a la
indústria que en el 2008, Sabadell se situa només per darrera de Palau-solità i Plegamans pel que fa als municipis de la demarcació est del Vallès
Occidental.
La pèrdua de llocs de treball a la indústria, a Sabadell i als municipis
propers, és, junt a l’ensorrament del sector de la construcció, una de les
raons que expliquen les colpidores dades de l’atur a casa nostra: més de 20.000 persones a l’atur, la meitat dels quals fa més d’un any que es troben en aquesta situació.
Aquestes dades són prou eloqüents com per forçar una anàlisi i un debat a fons. Què està succeint? On és el problema? És suficient el que s’està fent des del govern municipal del PSC o des del govern de CiU? A la vista de les dades, sembla evident que no, que amb el que s’està fent no n’hi ha prou.
En els darrers dies hem tingut males notícies pel que fa a empreses
industrials properes a Sabadell. Panrico, amb planta de producció a Santa Perpètua de Mogoda, ha anunciat que suspenia temporalment el pagament dels salaris als seus 4.000 treballadors (dels quals, 1.000 a Catalunya) per fer front als proveïdors. I a Alstom, també amb factoria a Santa Perpètua (1.050 treballadors), la multinacional pretén introduir una doble escala salarial i ja veurem si més pèrdues de drets laborals per a optar a noves adjudicacions de treball de l’empresa matriu. Fa només uns mesos eren notícia ABB i Cubigel (antiga UH), a Sant Quirze del Vallès totes dues, pel gran nombre d’acomiadaments.
Fer un bon diagnòstic és urgent i imprescindible per plantejar, a continuació, les alternatives. No tot s’explica per una caiguda de les vendes (efecte de la crisi), sinó que sovint hi ha també d’altres motivacions. Per exemple, caldria veure quin paper juguen els fons d’inversió voltors, especialitzats en tancar factories i molt agressius en la destrucció de llocs de treball. Davant de determinats casos, s’hauria de contemplar l’expropiació immediata de l’empresa. Empreses industrials estratègiques no poden quedar en mans de fons d’especuladors, que obtenen els seus beneficis a costa de practicar
una política de terra cremada, destruint la capacitat productiva i els llocs de treball.
Les administracions no només haurien d’intervenir per expulsar, sense cap tipus d’indemnització, aquests fons nocius per als projectes industrials de les empreses, sinó que s’hauria de contemplar inversió pública i mecanismes efectius de control dels treballadors i les treballadores. També el foment de les cooperatives, amb l’ajut financer públic corresponent, podria ajudar a una determinada política de reindustrialització.
I després de destinar més de 60.000 milions d’euros de diner públic a
rescatar la banca, com és que tot el sector de les caixes d’estalvis acabaran en mans dels bancs (privats, per descomptat)? No és un escàndol majúscul que amb els diners de tots, amb els diners que principalment hem posat la classe treballadora, estiguem ajudant a sanejar els balanços dels bancs a canvi de res? En lloc de regalar-los als bancs, aquests diners podrien haver anat a la creació d’ocupació, a l’economia productiva. Quantes cooperatives de treball es podrien haver posat en marxa amb aquests diners? Quants llocs de treball es podrien haver creat?
Una idea que es va estenent entre la consciència de la gent és que ja n’hi ha prou de sacrificar les persones en aquest altar de l’economia dels
mercats. Hem de posar l’economia al servei de les persones, no a l’inrevés. Com hem vist, hi ha mesures per posar-hi les bases. Falta que siguem capaços d’articular majories capaces de fer front a la dictadura dels mercats i d’imposar una nova agenda i unes noves regles de joc. Falta que la rebel·lia que s’expressa sovint en el carrer, en contra de les retallades i de les polítiques neoliberals, acabi transformant-se en organització i en alternativa.