Isidre Soler Clarena - Regidor portaveu del Grup Municipal d'Entesa per Sabadell
Els resultats electorals del passat 27 de maig i la manca de suport explícit de la resta de grups municipals al candidat a l’alcaldia Manel Bustos varen comportar que el PSC hagués de formar govern en minoria. Ens trobàvem en una nova conjuntura política que, per primer cop, permetia veure quina era la capacitat pròpia de l’equip Bustos per governar la ciutat en solitari. No entenent per governar la imposició, sinó l’habilitat de convèncer de la bondat de llurs propostes i de saber influir amb les formes.
El PSC però ha mostrat novament molt poca predisposició per afrontar el repte de governar en minoria. Si en els anys 1999 i 2003 va fer mans i mànigues per reduir al màxim l’oposició, posant “tots al govern”, ara tot apunta que el pànic a governar en minoria l’ha portat a establir algun tipus d’acord amb el PP. Això sí, a un acord opac i no explícit, un pacte de sotamà.
Un acord PSC-PP que tot fa pensar que no es va gestar a darrera hora. L’alineament del PP amb el partit del govern quan la resta de grups municipals interposàrem el contenciós per recuperar la Caserna de la Guàrdia Civil, i les declaracions durant la campanya electoral del cap de llista, Jordi Soriano, anunciant la seva disponibilitat de governar amb el PSC ja avançaven la predisposició del PP a apropar-se al Partit Socialista i la poca disposició per a afrontar el paper d’oposició.
L’abstenció del grup municipal popular al Ple d’investidura fent alcalde a Manuel Bustos en primera votació; el seu vot en el Ple de juny favorable a la proposta del govern socialista per reduir les competències del Ple i delegar-les a la Junta de Govern, que li permeten aprovar directament contractacions i altres matèries d’importància; o el fet de facilitar en el Ple de juliol, mitjançant el vot favorable o l’abstenció, l’aprovació de la superestructura de govern farcida de càrrecs de confiança i comissionats, així com la modificació del Pressupost municipal per al seu finançament, han acabat d’alimentar les sospites de l’existència d’un pacte implícit entre el PSC i el PP.
Aquesta manera d’actuar del PP però, no porta a cap altra conclusió que confirmar que realment s’ha segellat algun tipus d’acord PSC-PP. O és que tots dos partits defensen polítiques coincidents?
La pregunta és: què n’obté el PP d’aquest pacte?. Està clar que el PSC hi guanya la garantia de governar com si mantingués la majoria absoluta. Però, el PP, què hi guanya fent de crossa d’un govern coix?. Què hi guanya seguint la política del Partit Socialista i donant per bo tot allò que l’alcalde fa. Què hi guanya el PP demostrant que no té idees pròpies, que no és una opció diferent a la dels socialistes?
I la ciutat? La ciutat, que al cap i la fi és el que importa, perd l’oportunitat de canviar certes formes de governar: sense imposicions, amb una visió més plural, més oberta, més transparent. En definitiva, més democràtica.
Ambdós partits hi perden en credibilitat. Els que defensem que la política no és governar a qualsevol preu, sinó la capacitat de fer avançar una societat i de resoldre les seves necessitats a partir d’uns compromisos adquirits amb la ciutadania; els que defensem l’honestedat i la coherència com a base de la credibilitat política, no podem deixar de lamentar i criticar aquest possible acord.
Probablement es tracti d’un acord legítim, no ho qüestionem pas, però un acord a l’ombra, d’esquena a la ciutadania, no és ètic. En les passades eleccions municipals la gran majoria de sabadellencs i sabadellenques que varen anar a votar de ben segur que no ho varen fer pensant que la ciutat podria ser governada per un acord PSC-PP.
Per respecte a l’electorat i per clarificació política aquest acord s’hauria de fer públic. La ciutadania mereix conèixer quines són les contrapartides mútues que han acordat els dos partits. La ciutat mereix conèixer fins a quin punt la política municipal pot estar condicionada per aquest possible acord PSC-PP.