Per Sebastià Ribes i Garolera
L’ESPECTRE DE RAJOY ÉS PRESENT
Comença el ple de maig amb mares i criatures entre el públic, i amb absències significatives. La primera afecta a la presidència. El Sr.Bustos està absent per malaltia no greu, com anuncia el seu substitut el Sr. Manau. També són absents el portaveu del PP i un regidor de CiU. Així doncs la capacitat de decisió del PSC continua garantida.
Precisament obre el foc la proposta de tarifes pels serveis municipals dins de l’àmbit d’Educació, on l’apartat més punyent fa referència a les escoles bressol. El ponent del PSC, Ramon Burgués, enceta la intervenció amb la desgastada proclama de mantenir el màxim de serveis amb un nivell de qualitat similar a l’actual. Amb els ulls tancats em semblava escoltar a qualsevol ministre del Sr. Rajoy. El discurs però es transmuta en un memoràndum tècnic de com s’ha arribat en aquesta situació i el perquè de l’actual proposta. Repeteix allò que tothom avui ja sap, sense aportar cap decisió política més enllà d’ajustar tècnicament els números segons les rendes dels usuaris, perquè les famílies paguin allò que la Generalitat no aporta. Algú ha d’explicar al senyor ministre, dispenseu, al senyor regidor que cal definir-se. Volem conèixer quins serveis concrets el govern municipal està disposat a defensar per damunt de tot, a banda de si són propis o si són fruit d’un conveni amb la Generalitat. Calen decisions municipals i deixar d’excusar-se de cara a la plaça de Sant Jaume. La proposta afecta a 13 escoles bressol i un servei d’impacte rellevant sobre la població, perquè cada dos anys es renoven les famílies que en fan ús. S’ha d’acabar amb la fal·làcia que es pot mantenir tot i alhora anar degradant la capacitat de tots els serveis o anar restrenyent el seu accés a segments cada cop més grans de població.
La intervenció de la portaveu de l’Entesa per Sabadell, Virgínia Domíguez, denuncia clarament les conseqüències de la proposta: “Si pensen que l’educació ha de ser una prioritat, el que no poden fer és a la primera de canvi incrementar els preus i convertir les escoles bressol en un servei excloent”… “Vostès no poden incrementar els preus deixant fora del sistema una part important de la ciutat, precisament la de les famílies que més ho necessiten i continuar parlant d’equitat social.” Es queixa també que no s’hagin considerat altres propostes encaminades a evitar l’increment del 120% a les famílies que només utilitzen el servei en horari de matí.
Ja se sap que les retallades no són del PSC, explicita Juan M. Mena d’EUiA. Però la proposta de quotes que es presenta, diu, no és cap tarifació social perquè no paga qui més pot, sinó que reparteix l’increment entre les economies més febles. El mateix regidor explica que el govern municipal rebutja ajornar l’aprovació i escoltar els col·lectius de les famílies usuàries per apropar postures. Al sentir això em retorna l’espectre del Sr. Rajoy.
Contràriament la Carmen Garcia, portaveu d’ICV, valora la novetat per damunt del conjunt. Com si ens digués que no és tan rellevant que el jersei sigui més estret com que sigui teixit de nou, perquè el repartiment de l’augment s’ha fet, segons el seu parer, amb criteris de tarifació social.
La Nicole E. Pans del PP procura no fer soroll. Amb un to com si el seu partit no fos part del problema, demana preservar el servei. Qüestiona el repartiment de costos fet pel PSC i pressuposa que es pot millorar perquè observa poca diferència tarifària entre el servei privat i el públic. Anuncia que vist això s’abstindran.
El portaveu de CiU, Carles Rossinyol, sense esmentar l’incompliment del conveni des de la Generalitat i obviant que el govern local encara manté el seu compromís econòmic intervé amb el to de qui la fa la paga. Aquí el PSC té majoria, diu, i li toca gestionar allò que han generat ells mateixos. Els acusa d’haver fet una xarxa d’escoles bressol fortament subvencionada sense tenir garantia d’obtenir els recursos ordinaris per a finançar-les.
En el torn de rèplica el ponent del PSC, justifica la pressa en aprovar les tarifes per a garantir la matrícula que possibilita l’aportació de la Generalitat. Fet que provoca intervencions de l’Entesa i d’EUiA assegurant que una cosa no qüestiona l’altra, només cal voluntat d’escoltar, diuen. Entre mig de la polèmica ICV, vol treure pit, sorprèn a tothom al manifestar que ells parlen de les famílies que pagaran menys. Després d’una hora de debat encara hi ha qui no té clar on és el pinyol: la defensa de les famílies que s’han quedat sense l’ajuda d’una beca i a més han de fer front a un increment significatiu de les quotes.
Finalment les tarifes queden establertes tal com es proposa, pels vots favorables del PSC, ICV i l’abstenció del PP.
NO TANQUEN SERVEIS, NOMÉS ELS FAN INVIABLES
El punt següent és l’inici del procediment per a la modificació d’ordenances i preus públics. De fer és una continuació del punt anterior, fins i tot el ponent ja dóna per vàlida la intervenció feta anteriorment i els arguments, en contra i a favor, entre el govern i l’oposició són similars, si no iguals.
La Virginia Domínguez i la Carmen Garcia, portaveus de l’Entesa per Sabadell i d’ICV respectivament, diuen compartir l’aplicació de la plusvàlua a les entitats bancàries sobre els habitatges obtinguts per la dació en pagament i mostren la seva preocupació perquè l’increment de preus posa en perill la subsistència de l’Escola Illa. La portaveu de l’Entesa afegeix que cal buscar altres fonts de diners i canviar les prioritats del govern municipal. Entre els exemples no prioritaris esmenta les obres del Complex Olímpia, el qual posteriorment serà “regalat” a la Federació Catalana de Futbol.
La portaveu d’EUiA, Marisol Martínez, amb un discurs llarg i carregat d’acusacions als socialistes, dóna la volta a l’argument que no hi ha diners per falta d’aportacions de la Generalitat, recordant l’actitud d’orelles sordes mantinguda pel govern municipal en els darrers anys quan des de l’oposició es demanava més contenció i evitar la despesa sumptuosa. No s’hi val, diu, atribuir-ho tot a la conjuntura actual quan també ha faltat previsió i estalvi. En acabar sorprenentment les seves paraules són sorollosament acompanyades d’aplaudiments per algunes persones del públic portadores de la samarreta de la PAH.
Normalment sempre s’ha respectat la independència del Ple respecte el públic que el segueix en viu. El Ple no és un lloc per fer mítings on cal assegurar-se la claca. Fins i tot durant l’abarrotat ple d’octubre on ja fou tractat el tema dels desnonaments i la sanitat pública, amb la presència formal de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i la Plataforma per la Defensa de la Sanitat Pública, es va protestar sense trencar el silenci respectuós que el Ple es mereix i necessita.
El PP només anuncia que s’abstindran i CiU s’agafa a l’argument que la política econòmica seguida pel PSC és part del problema actual, perquè altres ajuntaments no han necessitat acollir-se als plans d’ajuts pel finançament local. Suggereix optimitzar el programa de vacances de la gent gran i així finançar les restriccions aplicades a Serveis Socials.
El PSC no en té prou amb la presentació i la defensa del ponent que, a mode de portaveu, intervé la Marta Farrés. Amb un to alt i provocatiu, com si més cridar equivalgués a més raó, desglossa una a una les xifres que la Generalitat ha deixat de pagar a l’Ajuntament, per concloure estrictament amb un calc del discurs oficial i assenyalar com a dolent del conte, l’ogre, el govern de la Generalitat. Talment com si fos la primera vegada que sentís a parlar del tema… Sra. Farrés ja ho sabem, des de fa dies tothom ho sap i ho pateix, però ara no es debat això.
Amb una actitud més mesurada, el Ramon Burgués reconeix l’encert de la Virginia Domínguez, cal buscar altres fonts de diners. Possiblement, diu, convenis amb els municipis veïns doncs per exemple la majoria d’alumnat de l’Escola Illa és de fora. Finalment però el ponent i el Josep Bertran de CiU s’emboliquen en acusacions mútues respecte els respectius governs de la Generalitat i a l’acabar el primer manifesta la seva esperança en el socialista que ho arreglarà,… en François Hollande!
Mentre l’aprovació inicial, o el camí a la inviabilitat d’alguns serveis, comença amb els vots del PSC i les abstencions d’ICV, CiU i PP.
TROBALLES ARQUEOLÒGIQUES NO VALORADES
És evident que el programa polític del PSC i el de l’Entesa per Sabadell difereixen en molts punts, però on es mostra més la discrepància entre les dues opcions polítiques és en la interpretació i aplicació pel que fa a la normativa urbanística. Al considerar que l’urbanisme és una de les eines més potents per a conduir la ciutat i alhora on s’ha de garantir més una aplicació equitativa de la normativa, arran de la facilitat de generar fàcils guanys privats en detriment dels interessos col•lectius, l’Entesa sempre ha fet un seguiment exhaustiu de les resolucions urbanístiques presentades al Ple. A banda, ha estat costum del govern del PSC fer una interpretació laxa de la normativa amb l’argument de flexibilitzar i activar la ciutat.
Avui, una vegada més, aquesta bipolarització s’ha posat de manifest alhora d’aprovar la modificació del Pla general respecte la parcel·la situada al carrer de les Valls. Concretament al lloc d’ubicació aquests darrers anys de la Guarderia Cau-Catau, on recentment s’hi ha trobat una part de les muralles de la ciutat i la base d’una torre defensiva.
Durant la seva exposició el ponent del PSC, Joan Manau, es limita a explicar com la proposta pot millorar el teixit urbà. Afegeix que alhora posa en valor qüestions arquitectòniques i arqueològiques de patrimoni. Ens cal escoltar a la Virgínia Domínguez, portaveu de l’Entesa, per saber que la modificació significa augmentar en un 46% la superfície comercial màxima actualment permesa, concretament uns 160 m2 més de superfície comercial.
Com explica la portaveu és requisit ineludible per una modificació del planejament que hi hagi la justificació d’un equilibri entre el guany privat i el públic. Tanmateix en aquesta ocasió la ciutat no hi guanya res. I afegeix: “No entenem doncs quin és l’interès públic que pugui justificar aquesta modificació del Pla. O és que a partir d’ara tots els sabadellencs que vulguin edificar la totalitat de la parcel·la per tenir un local comercial més gran ho podran fer?”
El Joan Manau, a la rèplica, posa èmfasi en la millora del paisatge urbà fruit del canvi urbanístic i explica que la propietat posarà les troballes arqueològiques (en el dibuix zona vermella) a la vista de la ciutat quan només està obligada a preservar-les.
Aquesta és precisament la segona queixa de la Virgínia Domínguez i la nova sorpresa des del públic. La portaveu explica que el dictamen de la modificació no esmenta les troballes. Una cosa és la voluntat dels propietaris de posar-les a la vista i l’altra que això fos utilitzat com argument de guany públic per a justificar-ne la modificació. Seria la forma correcta de procedir perquè ara, sinó avui en un futur, la propietat sempre és lliure de procedir com vulgui per absència de compromís. En definitiva 160 m2 més d’aprofitament comercial a canvi de ben poc.
Tret d’EUiA que ha justificar el seu vot a favor per l’actitud de la propietat, ningú més ha intervingut en el debat. Amb el dissentiment de l’Entesa i l’abstenció d’ICV la modificació queda aprovada.
EL SOMNI DE QUALSEVOL ALCALDE O ALCALDESSA
Una inversió que s’autofinança és com un somni en l’estat actual de les arques municipals. L’última de les propostes que el govern porta al Ple serà un veritable pas de gegant en l’estalvi energètic i en la disminució de la contaminació lumínica de la ciutat. En conseqüència una aportació significativa en la reducció general d’emissions de CO2.
Sabadell fa molts anys que gaudeix d’un bon servei d’enllumenat i alhora està entre les primeres ciutats amb baix consum energètic. Tanmateix amb la proposta actual les làmpades seran actualitzades per tecnologia LED, el consum serà més reduït i la gestió de les xarxes augmentarà en eficàcia.
El Francisco Bustos presenta el projecte llegint dades tècniques i a pesar que s’esforça en comparacions, són xifres que costa imaginar-ne l’abast. Cal retenir que la faceta més innovadora, allò que el fa singular, és que la inversió serà autofinançada pel mateix estalvi energètic.
El fet, però, obliga a elaborar el plec de condicions per a una empresa de serveis energètics i deixar, per obsolet, el model d’empresa de manteniments. Les xifres són prou eloqüents, sobre un consum elèctric anual de 3,44 milions d’euros s’estalviaran 600.000 euros cada any i s’obtindrà en el mateix període una reducció de 847 tones de CO2. Tot plegat sense cost per al municipi.
La innovació del model de contractació externa deixa poc marge per a comentaris des de l’oposició. Fins i tot a EUiA li cal matisar la seva habitual oposició a l’externalització de serveis, per a justificar el seu vot favorable. Argumenta el perfil especialitzat que requereix l’empresa, així com la proposta de què aquesta inverteixi una part del seus guanys. Ep! no s’ha entès. Cap empresa inverteix una part dels seus guanys. Tal com s’ha dit, el contracte té en compte l’estalvi energètic per a ser invertit en la renovació de les làmpades i a banda contempla el marge comercial que li correspon a l’empresa pel servei i la inversió inicial.
En Julià Moltó, en nom de l’Entesa per Sabadell, després de congratular-se per la línea encetada, treballar des d’auditories energètiques, manifesta el seu acord i fa l’única aportació rellevant en el debat. Demana continuar el model amb una aposta per la integració progressiva de l’energia renovable des de la producció pròpia aconseguida per plaques fotovoltaiques en sostres d’edificis municipals. Això, diu, faria que d’aquí a 10 anys, moment del màxim estalvi energètic amb la proposta actual, el guany no sigui absorbit pel cost creixent dels sistemes convencionals de subministrament energètic.
Sorprenentment ICV no fa cap intervenció i CiU intenta posar-hi un absurd gra de sal a l’esmentar com ells ja feia temps que demanaven austeritat i estalvi. En el segon torn el ponent està desencertat, replica com si l’oposició generalitzés un desacord i matisa al Julià Moltó que ara no toca parlar de plaques. Si més no, en la “xuleta” tècnica del ponent no consten.
La proposta de renovació de l’enllumenat és acceptada per unanimitat. Sí, Sabadell ha començat un pas de gegant…
LA PUNYALADA
La primera moció, la cançó enfadosa de CiU, fa referència a la proposta d’un aparcament en el solar del vapor Cusidó. Ha estat presentada als plens de febrer, març i abril, sempre deixada sobre la taula perquè la treballaven amb el govern municipal el qual mai ho ha desmentit.
En aquest ple de maig, amb els mateixos arguments, el portaveu de CiU, Carles Rossinyol, altra vegada la deixa damunt la taula. Però el regidor d’urbanisme i president en funcions del ple, Joan Manau, li retreu les paraules del mes anterior recollides a l’acta: “perquè jo com a president de l’Àrea d’Hisenda de la Diputació a veure si puc donar un cop de mà i podem buscar uns fons per a la nostra ciutat per poder tirar endavant aquest projecte”. Paraules que sorprenen, diu el Joan Manau, perquè al no ser el diputat que porta l’obres de la Diputació, sembla que s’utilitzi la institució en benefici d’un regidor de l’oposició.
Aquest tall sobre el ple passat, després de tancar la moció, agafa al Carles Rossinyol i a la concurrència per sorpresa. El portaveu de CiU aclareix que mai ha actuat al marge, per això sempre ha parlat d’aquest projecte amb el portaveu del PSC, Josep Ayuso (l’home sense paraula). Com és habitual, afirma, la Diputació no realitzarà res, serà l’Ajuntament qui executarà. Seguint l’argument, continua, es podria dir que tot el que fa l’equip de govern no és per l’interès de la ciutat sinó a títol individual del Sr.Bustos?… Tenen un problema, es pensen que la ciutat és seva i que només poden fer coses en benefici de la ciutadania vostès.
El que està fora de lloc, insisteix el Joan Manau, és que digui que pot tenir recursos per una proposta seva… Ara resulta, que després d’anunciar-nos la Diputació les aportacions que farà durant els quatre anys a la ciutat, a banda té diners disponibles per un tema que es proposa a Sabadell… Si la Diputació té calaixos amb diners disponibles que ens digui quants són i lògicament nosaltres marcarem les prioritats. I acaba assegurant que aquesta no ha estat mai la forma d’actuar de la Diputació ni de cap diputat.
L’argument del Joan Manau, políticament molt maco i d’una ètica exquisida, fa sorprendre per la velocitat amb què han perdut la memòria, ell i el Sr. Bustos (ha fet una carta al president de la Diputació queixant-se sobre aquest afer). No fa pas gaire temps que el seu partit governava la Diputació de Barcelona i tothom qui n’ha estat diputat sap que, a banda dels programes habituals, sempre hi ha hagut partides de lliure ús pels responsables polítics que han estat utilitzades per invertir en aquells programes o activitats dels municipis que han considerat més adients o afins.
Aquest és un dels punts poc transparents vers la gestió de la Diputació fet amb la permissibilitat de tots els partits, govern i oposició. Fins avui res no fa pensar que les coses no continuïn igual, encara que per les circumstàncies actuals sigui amb partides més minses.
Així doncs, tot plegat no deixa de ser una punyalada pública a l’actitud de col·laboració (innocent) que ha mantingut el portaveu convergent fins el dia d’avui, motivada per allò que és preferible perdre una possible partida per a la ciutat abans de permetre a un convergent la possibilitat d’al·legar haver fet alguna cosa. És d’esperar que el Carles Rossinyol s’hagi après la lliçó i tingui més en compte amb qui políticament està negociant.
A PILOTA PASSADA
Ara que l’equip de govern ja s’ha vist obligat a destapar el deute amb els proveïdors (25 milions) per accedir al finançament estatal, a CiU li ha entrat el cuc i s’ha entestat a portar en aquest ple una bateria de mocions per a fiscalitzar la despesa municipal. Obvia així els recursos de fiscalització existents, sigui pel neguit de les presses o perquè poc els ha utilitzat. Entre ells les possibilitats que ofereixen les comissions informatives i la figura de l’interventor, el qual és el garant en la majoria dels mecanismes de control. CiU proposa el seguiment des del mateix ple: demana que s’informi sobre les factures impagades, les quantitats pendents de pagament a les entitats i ho remata amb la petició de contractar una auditoria externa. Tothom es manifesta a favor de millorar la transparència, però amb la condició que es faci a les sessions informatives per a no carregar més el Ple i per damunt de tot que no costi res a l’Ajuntament. CiU rebutja la proposta i les mocions decauen.
Amb la moció d’ICV passa tot el contrari, precisament per ser pilota passada. Demana instar a la Generalitat a executar la inversió necessària a l’IES Casablancas. S’aprova perquè les organitzacions polítiques presents al Ple amb representació parlamentària, ja es manifestaren a favor d’una proposta similar, inclòs el PP, en la cambra catalana. Aquí CiU canvia de barret i justifica a la Generalitat. No hi té res a fer, es queda sola amb el seu vot en contra. Alhora ens ha clarificat que treballar per a la ciutat, allò que el portaveu de CiU ha defensat fa una hora escassa durant la moció sobre l’aparcament al solar de l’antic vapor Cusidó, també està limitat per les directrius de la cúpula barcelonina del seu partit aliena a la vida de la ciutat.
EL FRAU DEL GASODUCTE
Dos mesos endarrere l’Entesa per Sabadell va reclamar la paralització del gasoducte perquè el projecte ja no tenia raó de ser. Avui fa una proposició al Ple per demanar responsabilitats a l’Empresa Enagas i al Ministeri d’Indústria per la construcció del Gasoducte Martorell-Figueres.
La exposició de la portaveu Virgína Domínguez és prou eloqüent: “Demanar responsabilitats per una obra que finalment no tindrà l’ús pel qual va ser dissenyada. Una obra que ha resultat ser un frau… Com bé saben, al mes de gener, un cop ja s’havia iniciat l’obra i l’afectació dels espais naturals, va transcendir la decisió del govern francès de desestimar la construcció del tram del gasoducte europeu entre Figueres i Barbairan, que era el que donava sentit al tram Martorell-Figueres. França optava així per interconnectar les xarxes de transport de gas francesa i espanyola a través del gasoducte ja existent al País Basc”.
Seguidament fa un resum de la informació que sustenta la moció i explica com davant del secretisme sobre el futur d’aquesta infraestructura, el grup municipal de l’Entesa per Sabadell, no el govern de la ciutat, es va adreçar als governs català i espanyol per tal de requerir una informació oficial que la confirmés.
La resposta de la directora general del gabinet del Ministre d’Indústria, Energia i Turisme va ser que el gasoducte no tindria continuïtat a partir d’Hostalric. La senyora Maria Rodríguez de la Rua revelà també que l’Open Season 2015, la trobada dels organismes de transport europeu de gas i de les comissions reguladores d’Espanya i França, el 16 de juliol de 2010, ja havia decidit no desenvolupar el projecte MidCat i per tant la interconnexió amb França per Figueres.
Tot i coneixent aquesta informació, i per tant la inviabilitat del projecte, la Direcció General de Política Energètica i Mines, del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, va fer oïdes sordes i va autoritzar que Enagas iniciés la construcció del Gasoducte Martorell-Figueres, sense cap mena de garantia d’interconnexió amb França, i sabent que l’estat veí ja havia desestimat el projecte.
I per si encara quedava algun dubte de què aquest gasoducte no servirà per res, diu, el nou Pla d’Energia i Canvi Climàtic 2012-2020 de la Generalitat de Catalunya també desestima la construcció de la central de cicle combinat de Bescanó, que s’havia esgrimit com a justificació perquè el Gasoducte arribés a les comarques de Girona. I conclou: “És a partir de constatar que s’ha produït una ferida inútil i innecessària al Vallès, travessant sense cap mirament camps de conreu, boscos, carenes, rius i torrents; de verificar el menyspreu pel nostre territori més preuat; és veient la manca de rigor en l’actuació de les administracions públiques que fan una inversió inútil que destrueix espais naturals amb absoluta impunitat, és a partir d’aquesta realitat que pensem que com a Consistori, com a responsables de vetllar pels interessos de la nostra ciutat i del seu patrimoni col·lectiu, no ens podem quedar impassibles i per això demanem el suport del consistori per aprovar aquesta moció.”
El PSC havia enviat prèviament esmenes a la moció que havien estat recollides. ICV s’afegia com a proposant i per tant la proposta ja arrancava amb el vistiplau de tres de les sis organitzacions polítiques representades al Ple, tal com confirma la intervenció dels respectius portaveus. EUiA lamenta que no estigui regulada la participació de l’administració local, ni autonòmica, en la Comissió de seguiment del projecte. Fet que podia haver evitar els danys causats.
CiU es fa l’orni o realment té la informació obsoleta, com li diu la portaveu de l’Entesa, perquè continua defensant la finalitat del projecte: connexió amb França i subministrament de gas a les terres de Girona. Tot i així suavitza la seva postura i s’absté. El PP que no ha dit ni piu, fa la mateixa opció. L’emplaçament públic del Ministeri i d’Enagas queda aprovat amb els vots a favor de l’Entesa, ICV, PSC i EUiA.
SABADELL NO SERÀ “CIUTAT LLIURE DE DESNONAMENTS”
Es debat la primera moció d’EUiA. Proposa declarar Sabadell lliure de desnonaments. La intenció, ens diu la portaveu, és anunciar als agents bancaris que ho tindran molt difícil per executar desnonaments a la nostra ciutat, perquè comptaran amb l’oposició de l’Ajuntament i del Govern de la ciutat. Un encert polític que a mans de la Marisol Martínez ha esdevingut una lamentable espifiada. Coneixent la veterania de la portaveu tot fa pensar que el veritable objectiu era un altre.
Per començar, cap dels arguments exposats a la moció per avalar la petició fan referència a l’esmentat objectiu. La petició conté també cinc acords més que l’Ajuntament no compliria, encara que vulgui, perquè no són reals o esdevenen variants d’allò que fa.
La portaveu d’EUiA, Marisol Martínez, defensa la moció amb una intervenció tremendista parlant del problema dels desnonaments a nivell d’estat amb un llenguatge capciós sobre els dèbils, els forts i el governs covards. Com si fos la primera vegada que es parla d’aquest tema tanca la seva intervenció amb la proclama “ha arribat l’hora del compromís i de la vergonya”. Una vegada més es falta al respecte del Ple i les seves paraules són sorollosament acompanyades d’aplaudiments per algunes persones del públic.
La portaveu d’ICV, Carmen Garcia, de cara al públic i amb un to dur alerta sobre la instrumentalització del tema dels desnonaments, en detriment de les persones afectades, perquè la magnitud del problema requereix del diàleg i de la unitat de plantejaments. Es queixa que no s’hagi seguit la línea de consens de la moció ple d’octubre i demana a EUiA que deixi la moció sobre la taula per treballar-la de forma unitària.
La Virginia Domínguez, portaveu de l’Entesa per Sabadell també recorda el nivell de consens obtingut el mes d’octubre i lamenta que avui no s’hagi treballat de la mateixa forma l’actual moció i les següents que es proposaran sobre aquesta temàtica. Comenta la feblesa d’alguns dels punts que s’esmenten com ara la repetició de l’acord d’octubre sobre l’actualització del Pla Local d’Habitatge, on el regidor responsable ja s’hi va comprometre i se suposa va posar fil a l’agulla.
L’Antonio Vega parla en nom del PP per absència del portaveu habitual. Comença amb mal peu. Amb to d’avorriment repeteix que ja es va aprovar una moció el mes d’octubre “ fins i tot nosaltres vam donar-hi suport”. Fals. Es van abstenir després d’una intervenció desafortunada del mateix personatge la qual va provocar, entre altres coses, que la Virgínia Domínguez digués amb to contundent: “demanar-li al senyor Vega que no ridiculitzi les propostes i les preocupacions de molts ciutadans i ciutadanes. Em sembla que la gent que està patint aquestes situacions, i la que pot patir en un futur, es mereix un respecte.”
La falsa afirmació aixeca veus —No, no,…— entre el públic i obliga al president en funcions, Joan Manau, a demanar silenci. L’Antonio Vega continua: “Jo sóc advocat. He defensat a molta gent. El que no faig és organitzar un xou, venir a un ple i fer un míting, dir tonteries, dir coses que són d’impossible compliment.”
Les veus contra el regidor del PP augmenten, aquest perd els estreps i contesta amb un exabrupte:
—A la mierda.
Quedem de pasta de moniato. El Joan Manau sense immutar-se insisteix amb la petició de silenci i torna a donar la paraula al representant del PP el qual reitera la frase anterior sobre la seva persona.
És el torn del Carles Rossinyol, portaveu de CiU. Crítica punt per punt els sis acords inclosos a la petició. Sobre el segon (es demana no posar cap mitjà municipal per executar els desnonaments) destaca la impossibilitat de complir-lo perquè precisament l’Ajuntament no posa cap mitjà per executar els desnonaments. Només mostra el seu acord en el sisè, revisar a la baixa el preu de les promocions de Vimusa. Dit això, per assegurar-se no fer diana, dispara per elevació i anuncia que si s’eliminen de la moció els altres cinc votaran a favor.
Tanmateix és el propi president Joan Manau, ara en qualitat de portaveu del PSC, qui fa la intervenció més punyent. Declara que EUiA avui no està presentant unes mocions per fer un treball sobre les conseqüències que té la crisi, sinó que està fent una proclama per quedar bé (malauradament la claca ho confirma). Es carrega de raó a l’explicar una vegada més l’exemple de la moció d’octubre feta amb consens. Una moció que va néixer de la PAH, diu, se’n va fer portaveu l’Entesa per Sabadell, i es va obrir a l’adhesió dels grups municipals. El resultat va ser un consens i aconseguir fer més actuacions en la mateixa direcció. La moció d’avui hem demanat deixar-la damunt la taula, afegeix, per poder treballar-la entre tots i passar d’una proclama a accions concretes, però EUiA s’ha negat a fer-ho.
En la rèplica la Marisol Martínez, fent orelles sordes a les observacions fetes sobre una proposta en comú, retreu que la moció només depèn de la voluntat política de votar-la o no tal com s’ha fet a altres ciutats: “Deixin-se de tantes declaracions i mulli’s votant”.
Tot i així el Joan Manau insisteix dues vegades més demanant que la deixi sobre la taula: “i demà mateix ens posem a treballar perquè al proper Ple pugui ser possible presentar accions concretes”. Res fa canviar la decisió de la portaveu de EUiA i enfrontada amb tots els grups del ple, pel seu rebuig al consens, la moció és sotmesa a votació . Només obté quatre vots a favor, els d’EUiA i l’Entesa. Després de cada intervenció de la portaveu d’EUiA s’han escoltat aplaudiments des d’un sector del públic que ha ignorat la petició de silenci feta des de la presidència, però malauradament el més greu és que la forma de fer de la Marisol Martínez ha determinat que, avui per avui, Sabadell no incorpori l’àlies de “ciutat lliure de desnonaments”.
Amb aquest ambient polític remogut, s’enceta el debat de la segona moció presentada per EUiA on es proposa que les despeses generades pels desnonaments siguin imputades a les entitats financeres. La Marisol Martínez la presenta com si el debat anterior no hagués existit, fent-se-la seva sense cap oferta al consens, i lògicament el que provoca és que els grups municipals més sensibles amb el tema encara s’allunyin més de les seves propostes.
La Virgínia Domínguez expressa la perplexitat que es viu a la sala: “no acabem d’entendre la seva total determinació a perdre aquestes dues mocions… haurà perdut deliberadament dues mocions… no ha acceptat cap mena de flexibilitat perquè siguin aprovades més endavant i no ha recollit el guant que li ha ofert el govern municipal i els altres grups municipals que comparteixen… la preocupació i el compromís per pal•liar aquest problema social”.
ICV, PSC i CiU quasi amb els mateixos arguments anteriors es neguen a votar a favor. Aquesta segona moció també queda desestimada perquè ja només compta amb els vots favorables del grup proposant: EUiA. Perdre una moció és habitual, però fer-ho amb aquesta petulància és tot el contrari del què s’espera de la pedagogia política dels nostres representants.