Isidre Soler Clarena, Entesa per Sabadell
La Cultura és la memòria del poble, la consciència col·lectiva de la continuïtat històrica, la manera de pensar i viure (Milan Kundera)
La realitat ens porta a pensar que la memòria i la consciència col·lectiva del nostre poble, i en concret de la nostra ciutat, és més aviat escassa. Preservar i difondre una part important de la nostra història, especialment de l’època moderna, que va afavorir la construcció de la ciutat i li va donar caràcter, no forma part de l’interès col·lectiu. El desinterès per la nostra Cultura, és malauradament ben palesa.
Masies, vapors i molins, que van donar origen a la ciutat i van impulsar la seva industrialització, tot i ser en gran part de titularitat pública, es troben totalment oblidats i abandonats. El vergonyós estat que presenten les Coves de Sant Oleguer, que van servir de llar a moltes famílies durant els anys quaranta i cinquanta i que són testimoni d’una part de la història de Sabadell, estan a punt de desaparèixer per la desídia institucional i la indiferència política i social.
Oblit que també pateixen alguns bens patrimonials que van pertànyer a les organitzacions i associacions obreres i populars: la Cooperativa Sabadellenca, el Cercle Republicà Federal,.. (alguns ja desapareguts com la Cooperativa de la Obrera Sabadellense, L’Obrera, del carrer de l’Estrella). O bens vinculats a la Guerra Civil que també pateixen d’aquesta desmemoria com la fàbrica Baygual i Llonch que es va convertir en el taller on es muntava el caça biplà d’origen soviètic Chato I-15, i que no disposa ni d’un senzill plafó informatiu.
Una part important d’aquest patrimoni històric vinculat a la Guerra Civil, oblidat i abandonat, són els refugis antiaeris que es van construir per a protegir la població dels atacs de l’exèrcit feixista. A més de l’Arsenal i polvorí de l’aeroport de Sabadell, que forma part de la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic, tenim tres refugis antiaeris: el del carrer Caresmar i el del carrer de Buxeda situats sota edificis privats i el de l’Institut Pau Vila, l’únic que es troba en un espai de titularitat pública.
El refugi de l’Institut Pau Vila va ser construït l’any 1937 per la Junta de Defensa Passiva Local amb una capacitat per a 900 persones. Amb la construcció de l’Institut es van tapiar els seus dos accessos i s’ha mantingut inèdit fins l’any 2008 en què es van realitzar uns treballs de prospecció que van comprovar que es troba en un bon estat de conservació, però va mantenir-se tancat. L’any 2020 l’Entesa per Sabadell va proposar la seva protecció integral al comprovar que no estava protegit, i ara forma part del Catàleg de Béns arquitectònics i històrics protegits de Sabadell.
La situació del refugi del Pau Vila és un clar exponent de com hem deixat a l’oblit elements que són testimoni de fets extraordinaris de la nostra societat com va ser la Guerra Civil. En gairebé 50 anys des del retorn de la democràcia no hi ha hagut l’interès per rescatar-lo i dignificar-lo com un element important de la memòria col·lectiva. Els esforços d’un grup de professors i alumnes de l’Institut Pau Vila per recuperar-lo no han tingut la resposta que es mereix, però de cap manera podem continuar mantenint-lo relegat a l’ostracisme.
Obrir el refugi de l’Institut Pau Vila, condicionar-lo i fer-lo visitable és una actuació necessària per a preservar la nostra història recent. Ha de formar part de la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic i ser un espai de memòria de les dramàtiques vivències dels nostres pares i avis, de divulgació dels conflictes i de la lluita per la defensa dels drets i les llibertats democràtiques. Un espai cultural de memòria col·lectiva.
Recuperar el refugi de l’Institut Pau Vila és una responsabilitat ciutadana, com ho és recuperar tot el llegat històric i patrimonial. Una ciutat que es vanta de ser Capital de la Cultura Catalana hauria d’avergonyir-se de com menysté una part molt important de la seva Cultura. Un govern que dedica molts recursos i molts diners públics a esdeveniments populistes i electoralistes (1,3 milions d’euros només al festival nadalenc i al Llaminer n’és una mostra) però que dedica zero euros a recuperar i mantenir el seu patrimoni històric, és un govern amb poca estima pel passat, pel present i per un futur digne de la ciutat i per la manera de pensar i viure de la seva ciutadania.