Isidre Soler Clarena, Entesa per Sabadell
Moltes persones al passar per la cruïlla dels carrers d’Alemanya amb Ferran Casablancas es pregunten què hi fan aquelles parets tant altes, aparentment sense interès, amb aquells estintolaments tant espectaculars i uns enormes blocs de formigó, tot plegat en un estat d’abandonament des de fa anys. La pregunta no deixa de ser raonable però, com tot, té els seus motius que cal exposar.
El Vapor de Ca l’Escardat era un dels gran vapors que existien dins la ciutat junt amb altres vapors, com el Vapor Pissit, el Vapor Llonch o el Vapor Codina, i que van tenir un important paper en el desenvolupament de la indústria tèxtil i en el creixement i transformació de la ciutat. Els seus orígens es remunten a l’antic vapor de Joaquim Casanovas construït el 1861 i les noves naus es van construir a finals del segle XIX i principis del XX.
Pel seu valor històric i per la seva estructura tipològica característica i representativa de la indústria tèxtil, i concretament dels vapors, amb dues grans naus paral·leles separades pel pati de drapaires, la sala de calderes i la xemeneia, va ser un dels conjunts fabrils inclosos en el catàleg de bens protegits dels diferents Plans de Protecció del Patrimoni. L’aparença actual de la façana del carrer d’Alemanya pràcticament cega és enganyosa, donat que els característics finestrals seriats van ser tapiats exteriorment, però visibles per l’interior.
El Pla de Protecció del Patrimoni va atorgar al conjunt de Ca l’Escardat un nivell de protecció volumètric, fet que implica que l’envoltant de l’edifici s’ha de mantenir. O sigui, façanes, coberta i estructura portant no es poden enderrocar. La fitxa corresponent del PEPS indica que “No s’autoritza la modificació de la volumetria tipològica”.
El març de 2007 el govern municipal (PSC) i la societat mercantil FABRILIA SL (família Bosser) van signar un conveni en el qual van acordar “garantir l’edificabilitat que li atorga el Pla General Urbanístic i la protecció dels elements recollits en el Pla de Protecció del Patrimoni” i definir les condicions per ubicar habitatges a l’interior de les naus protegides. També van acordar la bonificació dels tributs en un màxim del 95%, l’obtenció de subvencions per a la rehabilitació i bonificar l’IBI, al tractar-se de “bens protegits”.
El maig de 2013, de manera sorprenent pel fet de tenir protecció volumètrica i no poder ser enderrocades, el govern municipal (PSC) va autoritzar l’enderroc de les dues naus, llevat les façanes dels carrer d’Alemanya i de Ferran Casablancas, per a la construcció d’un “edifici de nova planta residencial”. El què havia de ser l’encaix d’uns habitatges en una nau protegida es convertia en una nova construcció i tot fa pensar que es va autoritzar l’enderroc de manera irregular perquè FABRILIA pogués construir la promoció sense les limitacions d’un edifici ja construït. El fet d’enderrocar la pràctica totalitat de les naus, llevat de les dues façanes, va obligar a realitzar l’aparatós estintolament.
L’any 2015 l’Entesa per Sabadell ja va denunciar públicament la irregularitat de l’enderroc i va demanar explicacions al govern municipal. La resposta va ser que la documentació –plànol normatiu i fitxa de protecció- contenen algunes ambigüitats i errors i no va ser possible arribar a conèixer com i perquè es van generar uns errors, i qui els va generar, en una documentació que havia passat tots els filtres municipals i de la Generalitat.
Iniciada l’obra, FABRILIA la va aturar a mitjans de l’any 2018, l’empresa va entrar en concurs de creditors, la direcció tècnica presentà la seva renuncia i la llicència caducà. Des d’aleshores l’obra ha restat a la seva sort, els estintolaments sense les preceptius controls anuals i les voreres impracticables. Les molèsties, la brutícia, i una imatge de deixadesa han generat una situació insostenible, especialment pels veïns.
L’any 2019 el govern de transformació va obrir expedient a FABRILIA instant-la a retirar els estintolaments i les tanques de les voreres. En els gairebé cinc anys posteriors la propietat, FABRILIA-Bosser, ha obviat del tot la seva responsabilitat i l’actual govern municipal ha generat molts titulars de diari però ha avançat molt poc per a resoldre la problemàtica. Finalment, el govern municipal ha anunciat que els estintolaments seran retirats de manera subsidiària amb un cost de prop de 600.000 euros, entre projecte i obres, a càrrec de l’erari públic.
L’actuació subsidiària és una potestat de l’administració quan la propietat no pot, o no vol, assumir determinades actuacions de les que n’és responsable i que afecten l’espai públic i la seguretat, per després cobrar-li el cost. Però hi han garanties que FABRILIA-Bosser retorni els diners públics avançats per l’Ajuntament? Una empresa que està en concurs de creditors, que no pagava les taxes d’ocupació de la via pública, que no pagava el lloguer i el manteniment dels estintolaments,… no ofereix gaires garanties.
La retirada dels estintolaments de manera subsidiària és una actuació necessària i molt esperada pel veïnat, però també és necessari prendre mesures per recuperar el què li ha costat a la ciutat, com imposar multes coercitives per incompliment de les ordres decretades, dipositar un aval i el constrenyiment sobre el patrimoni pel valor del cost de les obres i dels danys i perjudicis ocasionats. Mesures que tot apunta que el govern municipal no ha pres.
Ca l’Escardat és una mostra més del menyspreu pel patrimoni arquitectònic i històric sabadellenc per part dels privats i de l’administració. Però també és una mostra més de la mala gestió dels interessos de la ciutat per part del PSC. S’ha perdut un element important del patrimoni amb una autorització irregular de l’enderroc de la pràctica totalitat de les naus i a sobre la propietat es va beneficiar de la bonificació del 95 % de les taxes d’obra i de l’IBI pel fet d’actuar en un “edifici protegit” tot i no haver deixat gairebé res.
Caldrà estar atents a l’evolució de la problemàtica de Ca l’Escardat i especialment a la recuperació per part de l’Ajuntament del cost de retirar els estintolaments i evitar que, una vegada més, qui surti guanyant sigui la propietat i no la ciutat.