Virginia Domínguez, Entesa per Sabadell
L’alcaldessa Marta Farrés pateix d’una incontinència verbal que algun dia li donarà algun disgust. A vegades té rampells impropis d’algú que té un càrrec públic i representa una institució. El darrer, al ple municipal del 13 de desembre, quan va afirmar «per fer aquest CAP a Can Llong s’ho podien haver estalviat».
Dubto molt que l’alcaldessa pensi això, però per molt enfadada que estigués, etzibar aquesta frase amb tot l’èmfasi no deixa de ser una falta de respecte per les entitats que fa molts anys que lluiten per tenir un CAP al barri i pels veïns i veïnes que ara en seran usuaris.
No he visitat el CAP, però per les imatges que he pogut veure als mitjans, em sembla dins dels estàndards dels altres centres de salut de la ciutat. Un equipament que arriba vint anys tard i que cal celebrar que finalment sigui una realitat. En aquest sentit, l’alcaldessa va fer una altra rebequeria deixant d’anar a la inauguració per protestar per la manca de dotació de personal.
Que en això té tota la raó del món. No pot ser que l’equipament no compti amb els professionals necessaris per donar una bona atenció, però potser precisament anar a la inauguració li hauria permès compartir la situació amb els veïns i veïnes i parlar amb el conseller per reivindicar més recursos. D’això va la política precisament.
De rebot, això va provocar una altra situació kafkiana. Sembla ser que el portaveu del grup municipal d’ERC s’atribueix el mèrit de la reunió que van tenir ell mateix, l’alcaldessa i el conseller de salut pocs dies després per traslladar la reivindicació que no li havien fet in situ. Ell tampoc no sabem en qualitat de què, perquè em consta que no es va convidar la resta de portaveus municipals.
I jo em pregunto, realment cal la mediació d’un representant del grup municipal de la formació política del conseller per agendar aquesta reunió? No té prou galons l’alcaldessa per adreçar-se a la conselleria i obtenir una reunió en un temps raonable? Em fa l’efecte que es confonen les coses. L’ànsia de donar un titular a vegades visibilitza aquesta realitat en què partits i institucions es barregen. Quan un senyor (o una senyora) d’un partit és conseller, passa a ser conseller de tothom i per a tothom. Aplicarà lògicament les polítiques del programa electoral amb el que va concórrer a les eleccions, però el seu telèfon ha d’estar obert i la seva agenda disponible per als alcaldes i alcaldesses de tots els colors.
En tot cas, el final feliç de la història és que representa que al febrer es tornaran a reunir i concretaran una millor dotació de personal. Esperem que sigui així i també que l’alcaldessa acabi rectificant i afirmant que està molt contenta de què finalment el barri de Can Llong tingui el seu propi CAP.