Virginia Domínguez, Entesa per Sabadell
El sr. Monge va descobrir fa temps que la millor defensa és un atac. Tanmateix, em sorprèn que se senti atacat pel meu article reivindicant el Pissit com a seu principal del Museu de la Indústria Tèxtil Llanera.
El fet que es va anunciar que s’hi posaria un teatre és ben cert i hi ha diverses referències a la premsa local. El fet que es va descartar també és cert. Afortunadament. I no nego pas que calgui també ampliar les infraestructures per la producció teatral, però la millor solució no era compartir el Pissit.
D’altra banda, em sembla que les meves paraules van ser més aviat benevolents amb els successius governs i regidors de cultura, reconeixent que calia trobar els fons econòmics necessaris, no només per posar en marxa el museu, sinó també per garantir-ne el manteniment. Citava expressament la duresa de la crisi econòmica, la paràlisi que va suposar el Cas Mercuri, els canvis de govern…. Tot plegat va posar al davant altres prioritats de la ciutat.
Cal dir que la Crida per Sabadell no ha tingut mai la responsabilitat de Cultura, que el PSC ha ostentat des de 1999 amb l’única interrupció del període 2015-2019, però sí qu
e n’ha tingut durant dos anys a l’àmbit urbanístic. Potser el sr. Monge desconeix que va ser en aquest període quan es va aprovar la protecció de la segona nau del Vapor Pissit, es va fer una actuació d’urgència per sanejar-lo i es va projectar la seva rehabilitació, pendent de licitació per part del govern actual. En l’àmbit cultural, cal recordar que es va encarregar el pla de museus i es van fer gestions per aconseguir finançament amb la Diputació de Barcelona, que malauradament no van reeixir.
Que les coses són lentes a l’administració tots dos ho sabem prou bé, que aconseguir diners per un projecte com aquest requereix temps i esforços, també. El que cal és tenir un objectiu final i anar posant peces per aconseguir-lo. Que ara toca més ciutat museu que museu de ciutat? Parlem-ne! Fem el debat. Però li recordo que va ser als governs del PSC -dels que vostè va formar part alguns anys- els que van convertir el Despatx Lluch en oficines municipals i el Molí de Sant Oleguer en alberg de joventut. Aquestes eren peces importants de la ciutat museu. I en tenim moltes més, però això no és incompatible amb bastir un equipament de referència on puguem ubicar els impressionants fons materials reunits durant dècades (maquinària, mostraris, peces…), que no podem tenir eternament arraconats. En la meva opinió, el seu lloc és el Pissit.
[aquest article ha estat motivat per la publicació al diari digital iSabadell d’un article de l’exregidor de cultura Lluís Monge]