Isidre Soler Clarena, Entesa per Sabadell
El Sr Joan Berlanga en el seu article “l’Esquerra alternativa a Sabadell 2015-19: una oportunitat perduda”, publicat en el DS del passat dia 28, ens descriu una visió molt particular dels quatre anys del govern de transformació i reclama la unitat de l’esquerra. Res a dir sobre la seva opinió si no fos per la manca de rigor, la parcialitat i ressentiment que versa en el seu relat.
Reclamar unitat de l’esquerra escampant femta i responsabilitats cap a les altres formacions, sense analitzar de manera honesta el seu paper com a membre del govern, sense la més mínima autocrítica de l’actuació del grup municipal que encapçalava i obviant el context polític del moment, potser no és la millor manera d’animar a la unitat que demana.
D’entrada, el Sr Berlanga acusa l’Entesa de “refusar” fer una candidatura àmplia amb ICV-EUiA a les municipals del 2015, quan en realitat mai no va existir cap proposta formal en aquest sentit. L’Entesa, la CUP, el Moviment Popular de Sabadell i persones vinculades a moviments socials ja havíem endegat feia tres anys el projecte de la Crida per Sabadell, amb l’objectiu de forjar una candidatura àmplia, transformadora i veritablement d’esquerres.
En canvi oblida que qui va intentar dinamitar una candidatura unitària de l’esquerra local, l’Entesa per Sabadell, en la que el Toni Farrés, que tan reivindica, va tenir-hi un paper decisiu, va ser ICV per anar a la menjadora del govern del PSC de Manuel Bustos. Una deserció que va fer perdre tota confiança amb la voluntat unitària d’ ICV.
D’altra banda el Sr Berlanga afirma, amb lesa intenció, que la Crida va esdevenir una candidatura “independentista” i basada en la “confrontació”. Res més lluny. La Crida es va crear com a candidatura de ciutat, crítica i rupturista i amb una clara voluntat propositiva. Posant per endavant la defensa dels drets de les persones i dels pobles, entre ells el dret a l’autodeterminació. Un dret històricament defensat per l’esquerra que no renuncia a avançar cap una societat més justa i més democràtica.
Sr Berlanga, no es pot fer una valoració del govern de transformació tan tergiversada i injusta com la que fa si no és des del sectarisme, culpabilitzant als altres de tots els mals, com si no n’hagués format part i obviant la incidència de la seva babèlica formació. També obvia que no va assumir l’alcaldia els darrers dos anys de mandat perquè no va ser capaç d’aconseguir el consens necessari, tot i que la Crida li va reconèixer el seu dret pel fet de ser la llista més votada. Potser algun dia arribaren a saber els veritables motius de la seva renuncia, si el bloqueig que al·lega o el pànic a la responsabilitat i a les portes del Referèndum de l’1-O.
Seria molt extens fer una valoració amb un mínim de rigor dels encerts i errors del govern de transformació, però no es pot despatxar el tema amb tanta malícia dient que “els dos alcaldes no van estar a l’altura de les circumstàncies”. Els dos alcaldes i les seves formacions polítiques, la Crida i ERC, van encapçalar la tasca difícil i poc vistosa de sanejar i reconstruir l’Ajuntament i la ciutat heretada dels socialistes. L’economia; la manca de personal, de planificació, de manteniment i de fiscalització dels serveis públics; l’absència de projectes, el col·lapse d’equipaments públics, etc. van ser alguns dels assumptes de la ingent labor que els hi va tocar fer, de la que el Sr Berlanga, pel què diu, deuria estar absent.
Però també van haver de dedicar molts esforços a cohesionar el propi govern i, per ser justos, a superar dubtes, pors i els pals a les rodes d’alguns dels socis. Tot plegat en un context de gran tensió i d’assetjament polític a base de denuncies internes i externes dels qui mai no van pair un govern de transformació.
No es pot reclamar un projecte unitari a partir de la tergiversació i la rancúnia. Ni tampoc a base d’apel·lar repetidament la unitat sense més aportacions, ni de considerar que l’esquerra és patrimoni exclusiu d’una determinada formació.
Bastir un projecte polític unitari mínimament sòlid que no acabi en trencadissa, com massa sovint ofereix l’esquerra, només és possible a partir de la confiança i de coincidir en la pràctica política. I tot això requereix temps, modèstia i molt treball per anar gestant els objectius compartits i el caràcter d’aquesta unitat, que només pot ser bastida des de baix, a partir de les decisions preses democràticament, al marge de capelletes, de quotes i d’imposicions forànies.