Sebastià Ribes i Garolera
Permeteu-me, avui centraré el comentari sobre l’actitud dels col·lectius que un darrera l’altre visiten el Ple de març, més que no pas en com s’ha desenvolupat. No és que la sessió no fos transcendent ni mostrés alguns punts febles dels seus protagonistes, tot el contrari, aprovar l’ordenació del balcó del Ripoll en el sector de Covadonga, el carnet gratuït pels acompanyants de persones amb diversitat funcional, presentar-se a la candidatura de Sabadell Ciutat Europea de l’Esport, o acordar per unanimitat (farà història) el Pla Estratègic de Participació i la derogació de l’actual, són temes que per sí sols permetrien omplir més d’una pàgina. Escoltar a la tinent d’alcalde responsable de comerç anunciar que el present i el futur són les empreses de logística (fent referència a Amazón), a Ciutadans esmenar el llenguatge políticament incorrecte del regidor de serveis socials, o veure com el portaveu del PSC es capaç de dir sense ennuegar-se que si Smatsa té dificultats per pagar les nòmines és perquè l’actual govern ho ha provocat, són comentaris prou sucosos per parlar-ne una bona estona.
Una part del nombrós grup de pares i mares de l’escola Virolet que, acompanyats d’infants, es van personar a l’Ajuntament, van seure a la zona destinada al públic. A pocs minuts d’iniciar-se el ple una mare a crits va demanar parlar, fet que l’alcalde no va permetre i li va argumentar per què. La resposta van ser més crits, protestes i xiulets fins que al sortir de la sala es concentraren a l’entrada organitzant un terrabastall que va impedir en diversos moments continuar el Ple amb normalitat. Mentre s’intentava la continuïtat de la sessió, l’alcalde i el tinent d’alcalde d’educació van sortir per parlar amb el col·lectiu i poc a poc es va anar reconduint a la normalitat després d’una enfilada de xiulades ensordidores.
Si el consistori el formen les persones escollides com a màxims representants de Sabadell, si el Ple és la reunió més transcendent d’aquestes personalitats sabadellenques i on es fa i es desfà tot allò rellevant per la ciutat, no és mereix que es vetlli pel seu respecte per tal que els nostres càrrecs electes puguin parlar, debatre i acordar entre ells sobre tot allò que ens afecta? Penso que una cosa és poder assistir al seu debat com espectador i l’altra maldar per la seva interrupció o suspensió en pro dels meus interessos.
No és suficient, amb pancartes i cartells, remoure des del públic la consciència de qui porta les regnes de la ciutat, per recordar-li que malgrat tot un tema continua pendent? Algú es pensa que com a col·lectiu en pro d’un tema concret, la millor estratègia per aconseguir el seu objectiu passa per una presumible i esporàdica interrupció del Ple, en comptes d’una assistència silenciosa de “gota malaia” amb la grafia recordatòria? Ah! Sí. Això exigeix perseverança, però mostra rigor i preocupació real, molt lluny de l’enrabiada infantil.
En aquest cas concret s’hi afegeix un fet que ens hauria de preocupar. Quin exemple de respecte institucional i democràtic s’ha donat als infants que van assistir per primera vegada, suposo, al Ple? El d’un lloc per anar-hi a cridar i impedir la parla entre els càrrecs electes allà reunits. No és difícil d’imaginar que amb el record de l’”espectacle” viscut defugin a tornar-hi, …si més no fins que se sentin capaços de cridar més fort.
Entre el públic hi havia també, amb actitud respectuosa, representants dels veïns del sud amb cartells reclamant la residència pública per a la gent gran. Alguns escrits però, mostraven el rebuig a l’acord aconseguit pel govern municipal amb la Generalitat sobre les possibilitats de construir la residència des de la premissa que fos finançada per l’Ajuntament i retornada la despesa sufragant places públiques.
Penso que com a col·lectiu cívic és un error oposar-se a qualsevol iniciativa que permeti avançar en la construcció de la residència, pel sol fet que no agradi el camí per aconseguir-la. Són barrets diferents: la fita cívica és aconseguir la residència, com fer-ho és matèria pel debat polític. Va en detriment de la residència si l’activista social prioritza el segon. És un conveni feble? Que primer paga l’Ajuntament i després ja es veurà? Deixem això a mans dels polítics però amb al condició de lligar-los curt. Si fos l’activista social voldria ara mateix un conveni així, un compromís, a cada districte de la ciutat perquè la vellesa de la població s’està incrementant a un ritme inquietant, per damunt dels recursos que s’hi destinen, i la falta de places de residència no tardarà a esclatar-nos com una precarietat social més.
Tal com comentava, els pares i mares que reclamaven acabar amb els barracons després de diverses xiulades van marxar. Les cadires vacants de seguida van ser ocupades per altres persones i a l’espai del públic tan sols es feia palesa la silenciosa disconformitat manifestada als cartells relacionats amb la residència. Durant una estona el funcionament del ple es va normalitzar, però aquesta calma no va durar gaire, un altre col·lectiu va fer acte de presència amb la pretensió de dirigir-se o interrompre al ple. El cicle es va repetir, denegació, escridassades, xiulets, peticions de silenci, improperis, aturades de les intervencions,… fins que se’n van cansar i van sortir de l’edifici.
El més deplorable però, és que el col·lectiu en qüestió ja no era un grup de persones de diferents edats que de forma més o menys espontània volien dirigir-se al plenari, sinó components de la (FAV) Federació d’Associació de Veïns encapçalats pel seu president. Tot el que s’ha dit més amunt respecte aquesta forma de procedir, aplicat a una organització cívica d’aquest rang, ens dona el seu retrat. Un perfil d’activisme social primari, quasi infantil, incapaç d’utilitzar el valor de les formes i de controlar els tempos, incapaç de beure del gresol del passat i sense aptituds per elaborar estratègies que la portin paulatinament a aconseguir objectius futurs. Tot plegat, junt amb la seva inconstància i la falta d’habilitat per emprar els recursos de cada moment s’ha convertit en una organització encasellada en el simplisme inútil del crit i la picada de peus.
Llàstima que aquest conformisme i el ressentiment de frustració política d’una majoria dels seus components, no els hi permet practicar una exercici revolucionari: aprendre. Aprendre per exemple de la plataforma pel soterrament del tren entre Gràcia i Can Feu que durant sis anys han batallat, discutit, provocat reunions, elaborat alternatives i propostes realistes segons els arguments que els hi plantejava en cada moment la Generalitat i els tres governs municipals viscuts (van deixar de banda el barret de polític). Segur que han viscut moments de frustració i d’impotència durant els quatre anys que han assistir a la majoria de plens, més d’una vegada han inundat l’espai del públic de pancartes i cartells, però mai, mai han interromput la sessió ni han pretès fer-ho. Finalment la constància i el realisme de les propostes va permetre trobar una sortida favorable amb els últims governs institucionals i el resultat és prou conegut: l’impossible fet realitat, el tren entra soterrat a Sabadell.