Sebastià Ribes i Garolera
Dues mocions presentades a l’últim Ple em van fer recordar que sovint la percepció ens dóna una realitat esbiaixada i ens fa fer coses desproporcionades o a voltes sense sentit que embrollen encara més la complexa activitat política del dia a dia.
Sense menysprear ni un mil·límetre la informació i la petició presentada per la Federació d’Associacions de Veïns respecte un tema tan real com la presència d’amiant a la ciutat, principalment en el format de la cèlebre “uralita”, les seves conseqüències i la possible metodologia per eradicar-la, dir que es fa estrany que la Federació no hagi esmerçat esforços similars o majors per denunciar l’increment de la contaminació atmosfèrica, tema d’un impacte objectivament més rellevant per la salut de la ciutadania a Sabadell i al Vallès que els efectes de conviure amb un volum determinat d’uralita instal·lada.
És fàcil percebre la magnitud del perill de la uralita, identificada com a cancerígena, quan pugem a un lloc elevat i veiem la quantitat de teulades de la ciutat recobertes d’aquest material, i es fa impossible adonar-nos del problema de la contaminació atmosfèrica amb partícules que s’escapen als nostres sentits però que estan impactant de forma substancial les nostres capacitats cognitives i reduint la nostra d’esperança de vida al convertir progressivament l’aire que respirem en un verí invisible.
Un segon cas de percepció i desproporció el podem observar en la moció del PSC a favor de possibilitar parades intermèdies pels autobusos nocturns per tal d’afavorir la seguretat ciutadana a les nits d’oci. A part que l’esmentada moció no gaudeix del rigor ni la base documental de l’anterior i és una pèssima copia d’iniciatives similars en ciutats que no tenen res a veure amb Sabadell (no tenim bus a l’horari de l’oci nocturn, les parades són poc distanciades, l’agressió nocturna és inusual, etc.), sí que la seva temàtica ens posa de relleu com la percepció d’inseguretat pels paràmetres de la nocturnitat, lloc solitari, poca il·luminació, etc. defineix un perill que ens pot afectar emocionalment i arribar a demanar unes mesures que, a banda de desproporcionades vers la realitat, no poden satisfer a totes les persones que puguin sentir-se afectades.
Però la percepció és una facultat humana i socialment no podem obviar-la, què fer? Des d’una lectura objectiva queda clar, no podem confondre “perill” amb “risc”. De perills n’hi ha arreu: passejant pel carrer, a casa, a la feina, etc. Sempre estem embolcats de perills, sempre tenim motius per imaginar-nos les conseqüències de perills presents, i si no ens autodefensem la nostra prolífica imaginació pot fer que estiguem en situació d’angoixa constant.
La millor autodefensa és valorar nosaltres mateixos el risc que un determinat perill succeeixi i les possibles conseqüències. En fer-ho, molt sovint ens adonem que la nostra angoixa no té sentit o que el perill que ens assetja és un altre. Tenim por de volar en avió: quan analitzem amb dades objectives el risc del perill de volar descobrim que és molt més probable que tinguem un accident mortal desplaçant-nos en cotxe de Sabadell a l’Aeroport que no pas amb el vol d’avió. I els accidents mortals en vehicle, afortunadament, són tan escassos que no poden ser l’argument per no fer el trajecte motoritzats fins a l’aeroport… i pujar a l’avió.
Les enquestes de seguretat demostren any darrera any que el perill de patir un atracament nocturn a punta de navalla té un risc baixíssim, però el risc de patir el mateix atracament a les dotze del migdia és molt elevat. És doncs una realitat totalment contraposada a la nostra percepció influïda per l’ambient de la nocturnitat i la nostra cultura de la por.
Algú pot objectar, amb raó, que els anteriors raonaments són tècnics i a voltes no és tan fàcil desfer-se o eludir la sensació col·lectiva d’inseguretat. És en aquest moment que el tema assoleix dimensió política i són els nostres governants els que han de discernir i prioritzar fins a quin punt la percepció d’inseguretat és col·lectivament tan punyent que justifica esmerçar-hi uns recursos limitats a pesar que tècnicament el risc no pugui legitimar-ho.