Memòria i nomenclàtor: No és admissible homenatjar en democràcia càrrecs polítics que van ser designats per règims dictatorials

2017_03_28_acte_nomenclator.jpg

L’Entesa vol obrir el debat públic sobre el nomenclàtor de la ciutat

L’Entesa per Sabadell va organitzar ahir al Casal Pere Quart un acte amb el títol “Franquisme al carrer. Memòria històrica i nomenclàtor”, presentat per Isidre Soler, que va expressar la voluntat d’encetar un debat públic i reflexionar sobre els noms dels carrers i places com a reflex d’una determinada societat i va animar a altres col·lectius i persones a sumar-se a aquesta reflexió. Va destacar també que a Sabadell, a diferència d’altres ciutats, no existeix cap reglament que estableixi els criteris per a nomenar els carrers i places i els equipaments públics.

2017_03_28_acte_nomenclator.jpgMartí Marín, historiador i professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB, va iniciar la seva exposició afirmant que certament el nomenclàtor no és un caprici, sinó una declaració d’intencions i que aquest és un debat pendent a Sabadell, que no consisteix només en canviar les plaques, sinó en fer una revisió de la nostra història i el seu reflex als carrers.

Marín va defensar que es fessin revisions periòdiques perquè no té sentit que alguns carrers portin noms de personatges desconeguts per a tothom, però també que cal revisar el que van ser actes d’imposició –referint-se especialment al període franquista- als quals correspondria respondre amb actes de restitució.

Així, els anys 1939 i 1940 van ser un dels moments on van desaparèixer més noms dels carrers en una insistent campanya de depuració a favor de la ideologia franquista, molts d’aquests noms no van ser restituïts amb la recuperació de la democràcia l’any 1979. Així, si bé van desaparèixer del nomenclàtor els noms de Franco o el General Mola, van sobreviure els referents locals del franquisme, possiblement perquè s’emparaven en mites, falsedats i en una certa síndrome d’Estocolm. També van perviure alguns personatges de la Dictadura de Primo de Rivera, probablement per desconeixement de les seves figures, i altres noms de personatges que van destacar per la seva crueltat. En aquest sentit, va afirmar que no és admissible honorar en democràcia càrrecs polítics que van ser designats per un règim dictatorial, no se’ls pot homenatjar com a alcaldes o regidors quan no van ser elegits democràticament. Com tampoc és admissible noms que han estat imposats al marge de qualsevol procés democràtic.

Finalment Marín es va pronunciar a favor d’una revisió del nomenclàtor sense pressa, però sense pausa, començant per aquells elements més evidents, informant dels mèrits de cada nom existents i plantejant quins personatges són mereixedors d’aquest homenatge ciutadà a partir d’un debat profund que abordi no només els noms de càrrecs polítics, sinó també d’altres personalitats en funció de la seva relació amb la ciutat.