Sebastià Ribes i Garolera
Les retribucions dels regidors i regidores sempre ha estat un tema controvertit per la dificultat de concretar un sou que s’ajusti al nivell de dedicació que el correcte exercici del càrrec requereix i alhora no sigui percebut des de la ciutadania com un import desmesurat, principalment en èpoques com l’actual on milers de persones estan a ‘’atur o perceben salaris migrats. Tothom recorda un ple, encara presidit per Bustos, on la crispació del públic era tan intensa que el va portar a negar rotundament que cobrava allò que estava cobrant.
La legislació actual fixa un import màxim en funció del nombre d’habitants, però en tema de sous es dóna la paradoxa que el legislador n’és un beneficiari directe i com es pot suposar procura no estrènyer massa la corda, fins el punt que si s’aplica estrictament el que està regulat encara queda marge per fer aixecar ampolles entre la població.
Així el primer repte polític d’un govern municipal quan s’estrena, és decidir si s’autoaplica la legislació, l’import salarial permès, o en cas contrari fins a on hi renuncia. Una vegada més la millor forma de superar l’escull és exercir la transparència, haver anunciat durant la contesa electoral quina proposta es defensarà en cas d’accedir al govern de la ciutat.
La Crida per Sabadell ens havia anunciat, a través del seu codi ètic, la seva postura. No percebre més de 2,5 vegades el salari mínim interprofessional, valor aproximat al sou mitjà a Catalunya. Durant la recerca del pacte per formar govern les altres tres forces polítiques defensaven criteris diferents, sempre per sota dels límits oficials. Finalment la quantitat que va fer majoria en el pacte de govern, tot i ser un 28 per cent per sota de l’oficial, és quasi el doble del compromís electoral de la Crida.
Davant del pacte la Crida podia optar per la solució que fins ara han aplicat algunes forces polítiques que han viscut una disjuntiva similar. Assumir els càrrecs electes els imports acordats i lliurar a l’organització la diferència de sou entre el compromís públic i la realitat.
Fins ara aquesta ha estat una solució políticament acceptada, però amaga un subtil incompliment no gens menyspreable. Encara que de fer-ho així els càrrecs electes de la Crida respectarien la promesa electoral sobre les seves retribucions, per l’erari públic, és a dir per a la població de Sabadell, el cost d’aquesta part del govern se situaria per damunt de l’esmentat compromís. Doncs no sols es pretén solidàriament equiparar-se a la mitja dels salaris catalans sinó que es busca limitar el cost de l’equip de govern a fi de disposar de més diners per a satisfer les necessitats de la ciutat. Però com contrarestar això amb una llei proteccionista la qual impossibilita acordar que uns càrrecs electes cobrin menys que uns altres?
Aquí és on la Crida ha sorprès amb una proposta innovadora. Dels 22.000 euros obtinguts durant el 2015 per la diferència entre el compromís i el que arriba per nòmina, en lloc de lliurar-ho a l’organització, n’ha fet un retorn a la població. Un retorn en concepte d’ajudes a 13 projectes socials escollits a través d’una votació pública i transparent.
Una innovació més que s’afegeix a les protagonitzades per aquells grups polítics que han accedit darrerament als governs municipals amb el ferm compromís de fer que la racionalització de la despesa, la prioritat social i la transparència, siguin els pilars d’una altra manera de fer. En són un exemple: la remunicipalització de serveis, posar en marxa la taxa als pisos buits, plantar cara a la pobresa energètica, impulsar pressupostos participatius, reactivar l’economia social, l’aposta per les energies verdes, etc. Seria de desitjar que la nova república, amb una legislació més compromesa a resoldre els problemes de la ciutadania, fes d’aquestes innovacions seminals una pràctica estesa arreu del territori.