Lluís Perarnau. Coordinador de l'Entesa per Sabadell
Montcada i Reixac. A tocar de la C-17, a les barraques dels horts del turó hi viuen 12 famílies, 16 adults i 12 menors. Hi viuen des de fa anys, però han estat invisibles per a l’Ajuntament fins fa poques setmanes, que la PAH ha reclamat un habitatge digne per a aquestes persones. L’actitud de l’Ajuntament de Montcada, governat pel PSC, en un primer moment va ser completament reticent a buscar una solució, queixar-se de no tenir recursos i posar el cens en quarantena. Només després de setmanes de pressió de la PAH, el govern municipal va accedir a reunir-s’hi i parlar del tema. Vaja, tot un exemple de la manca de sensibilitat social, dels prejudicis i les polítiques miserables dels partits gestors del sistema envers les situacions més flagrants d’aquesta situació d’emergència social en què vivim.
La dreta, aquí i arreu, en la seva defensa del capitalisme, sempre ha abordat el fenomen de la pobresa culpabilitzant a la persona de la seva situació, restant importància a la precarització laboral, la destrucció de llocs de treball i l’aprimament salvatge de la protecció social de l’incipient Estat del Benestar. Els prejudicis de la dreta respecte les capes més humils de la classe treballadora, les més desprotegides davant l’onada d’empobriment que patim, ja fa molt temps que els coneixem bé: que si la gent no s’esforça prou, joves que fracassen en els seus estudis perquè els pares no els eduquen prou en la cultura de l’esforç, mals hàbits, vicis, incapacitat per prendre les decisions correctes, paràsits dels serveis socials… Exagero? Només cal recordar la insistència amb què Boi Ruiz negava els resultats de l’informe sobre malnutrició infantil a Catalunya elaborat pel Síndic de Greuges. Per al conseller, els casos de malnutrició existents s’explicaven pels mals hàbits alimentaris de les famílies, no tant per la situació de pobresa extrema existent. Un altre exemple: quan fa 3 anys el govern de CiU va endurir les condicions per accedir a la renda mínima d’inserció, el conseller Mena, al Parlament, va elevar l’anècdota al nivell de categoria i va parlar de pagaments a Canal + per part de perceptors del subsidi. Un altre cop, ben patent, el prejudici dels “paràsits socials”.
No es pot negar l’existència d’aquests prejudicis, i tampoc es pot dir que siguin exclusius de la gent de dretes. Una esquerra institucional adotzenada, desideologitzada i deshumanitzada, en lloc de fer front a aquests discursos amb una acció política contundent i decidida, ha acabat cedint i adoptant les mateixes polítiques miserables que la dreta.
Un altre exemple d’aquestes polítiques miserables envers l’empobriment de sectors amplis de la classe treballadora: el recent acord de CCOO i UGT amb el govern del PP i la patronal pel subsidi d’atur per a persones sense prestacions i amb càrrecs familiars. Per a accedir a aquest subsidi, de prop de 400 euros, caldrà haver estat com a mínim 12 mesos a l’atur per pèrdua de lloc del treball, tenir uns ingressos inferiors a 480 euros i haver estat al menys 6 mesos sense rebre cap prestació. Aquest subsidi serà només per 6 mesos i, a més a més, serà compatible amb una nova ocupació. Així, l’empresa que contracti a la persona perceptora del subsidi només haurà de pagar la diferència i encara podrà acumular totes les bonificacions ja existents en la contractació. Negoci rodó per al que contracta! En canvi, per a la persona a l’atur, una nova humiliació.
En lloc d’una ocupació digna i amb drets, una feina mal pagada i sense cap opció per rebutjar-la. Aquestes són les polítiques miserables de la dreta per a la classe treballadora. Treballs precaris que ens precaritzen la vida. Treballs forçats per a imposar-nos condicions draconianes i inacceptables. Com explica Albert Sales (El delito de ser pobre, Icària, 2014), forçar a acceptar qualsevol treball fa créixer la bossa d’ocupacions extremadament precàries. Malgrat les llargues jornades de treball, aquestes feines no permeten sortir de la pobresa. Al final, l’ajuda, tal com està articulada, no serveix més que per sotmetre a sectors de la població a una situació de dependència extrema a uns subsidis i salaris esquifits, a uns llocs de treball que mai permetran a ningú unes condicions de vida mínimament dignes.