Intervenció de Virginia Domínguez en el ple municipal del 9 de juliol de 2013
Assistim avui a un nou acte de la lamentable opereta pel control de Ràdio Sabadell.
L’ànsia del govern per imposar un candidat de la seva confiança els ha portat a dissenyar un procediment d’elecció surrealista i ple d’irregularitats en què han menystingut en diferents ocasions el Consell d’Administració de la Ràdio, que té per reglament funcions de gestió, administració i representació, en pro del Consell Assessor i Consultiu, que en teoria és això, assessor i consultiu, però on en el seu dia ja es van encarregar de situar prou membres afins per tenir-lo sota la seva batuta.
El procés de nomenament de director ha evidenciat un cop més que aquest govern és hereu i continuador del govern del sr. Bustos i de les seves obsessions per controlar els mitjans de comunicació i per reprimir la llibertat d’expressió, la pluralitat i qualsevol intent de crítica.
El senyor Sánchez ha demostrat que és incapaç de superar aquestes males pràctiques i que, pel contrari, ha utilitzat tot tipus d’estratagemes per evitar un procés selectiu net.
Nosaltres enteníem que el que havíem de buscar era el millor professional per dirigir la nostra ràdio, però vostès s’han posat en evidència i han demostrat que l’únic que volen és tenir el control.
Així, els mèrits dels quinze candidats i candidates que s’hi van presentar van ser ignorats des del primer dia i, en comptes de plantejar una taula de puntuacions transparent, la presidència de Ràdio Sabadell, el Sr. Burgués, i el gerent de l’empresa, van proposar que cada candidat apuntés en un paperet els noms que li agradessin més. No es va tenir en compte ni l’experiència, ni la titulació, ni els mestratges, ni cap dels mèrits a valorar. Amb aquest nivell d’arbitrarietat van quedar fora bons candidats i candidates amb bons currículums que ni tan sols es van arribar a avaluar.
Però, bé, de fet, això tampoc no va ser una sorpresa, perquè tal com s’havien plantejat les bases, que no requerien ni estar en possessió d’un títol universitari ni acreditar el nivell C de català, ja podíem esperar qualsevol cosa.
Com pot un govern democràtic defensar que el director d’una Ràdio pública a Catalunya no tingui cap titulació en ple segle XXI ni hagi de conèixer la llengua pròpia de Catalunya?
Aquest poc interès per tenir un director ben format ja feia olor de socarrim. Però lamentablement no va ser només el PSC, sinó també el PP i ICV els que van donar llum verda a aquestes bases al consell d’administració, amb l’abstenció de CiU. Un fet que lamentem.
El mateix podem dir del sou astronòmic proposat per a aquest càrrec, 56.000 €, que no està justificat i que és profundament injust en una emissora on els periodistes (a aquests sí que se’ls hi exigeix titulació i nivell de català, és clar), cobren només 16.000 €. Això ho van aprovar tots els consellers, excepte l’Entesa i EUiA.
Però tornant al punt en què som avui, després de fer unes bases a mida del candidat del govern, van pretendre que el Consell consultiu aprovés un dictamen en què el proposava al ple, però aquesta maniobra va ser tan evident que fins i tot el Consultiu s’hi va negar. Ens trobem, doncs, amb dos candidats sotmesos a votació del ple, cap dels quals no obtindrà dos terços dels vots i per tant hi haurà d’intervenir el CAC.
I ens preguntem quina nova maniobra estaran tramant per preferir que la Ràdio encari la nova temporada sense director, abans d’intentar buscar un consens que en cap moment d’aquest procés no han volgut afavorir, malgrat les nostres reiterades peticions en aquest sentit.
Ens trobem ara davant de dos candidats. Un té un currículum mediocre, l’altra un currículum impressionant. Un té valoracions negatives de diversos membres del consell consultiu. De l’altra, 14 dels 18 membres diuen coses molt positives, fins i tot alguns que no la van votar.
Un candidat representa el passat i la continuïtat. L’altra representa el futur i la regeneració democràtica. Però vostè, sr. Sánchez, ja ha demostrat que no vol regenerar res, que no vol perdre el control, que abans de donar oportunitats al futur prefereix enterrar-se en el passat.
Sr. Sánchez, pensi-ho bé, encara està a temps de donar el cop de timó que la ràdio pública mereix.