Isidre Soler Clarena. Entesa per Sabadell
L’aigua és un bé de primera necessitat, un recurs bàsic. La seva gestió hauria de respondre exclusivament als interessos col·lectius i no restar a mercè dels interessos econòmics. La seva administració hauria d’estar a mans d’estaments públics que vetllessin per la qualitat i l’eficiència de la distribució a un preu just.
La gestió de l’aigua però, s’ha convertit en un element més de negoci per part dels agents econòmics, gràcies a les politiques neoliberals impulsades des de fa anys pel PP, pel PSOE-PSC i per CiU, que han afavorit la privatització de tots els sectors econòmics bàsics considerats estratègics, des dels energètics fins les comunicacions.
Aquest deliri neoliberal però, de convertir un servei públic bàsic en un gran negoci, sembla que no té aturador. Ara l’aigua està subjecta a una guerra entre companyies per veure qui s’emporta l’exclusiva del control com a recurs i del gran negoci de la gestió.
No podem oblidar que l’aigua potable és un bé cada vegada més escàs. La regió mediterrània té pocs recursos hídrics i els experts alerten que l’aigua es convertirà en un focus de conflictivitat social i política no gaire llunyà. Qui controli la gestió de l’aigua acabarà imposant les seves condicions i els seus preus.
La guerra de l’aigua ha arribat a la nostra ciutat en forma d’una OPA que ha plantejat per fer-se amb el control de CASSA la companyia AGBAR, un holding que agrupa a més de 120 empreses que gestionen el cicle integral de l’aigua –captació, transport, potabilització, distribució i depuració d’aigües residuals-. Des de l’any 2010 està a mans de la societat francesa Suez Environnement que controla un 76% de les accions, mentre que el 24% restant està a mans de La Caixa.
AGBAR, amb Isidre Fainé i Miquel Roca i Junyent al seu consell d’administració, té com a únic objectiu convertir-se en un monopoli de la gestió de l’aigua. D’aquí la seva lluita amb Acciona per fer-se amb el subministrament d’aigua en alta per mitjà de la concessió a 50 anys d’Aigües Ter-Llobregat, ATLL, i per augmentar el control sobre la distribució absorbint CASSA.
AGBAR no és precisament una empresa modèlica amb vocació de servei públic. Acomiadaments massius, moviments financers especulatius, incompliments dels índex de qualitat de l’aigua, etc. formen part del seu currículum. Una recent sentència judicial ha evidenciat les irregularitats en la concessió del subministrament a diversos municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona i està denunciada a Fiscalia Anticorrupció per envair competències municipals i per lucre il·legítim per augment del preu de l’aigua.
Però aquesta veritable cara d’AGBAR no interessa als accionistes de CASSA. Els paràmetres segons els quals el consell d’administració valora si s’accepten o no les condicions de la companyia opant són exclusivament mercantilistes.
El Consistori per la seva part, amb un 24% de les accions de CASSA i amb l’alcalde com a vicepresident de la companyia, no ha jugat el paper que li correspondria a un govern que realment defensés els interessos públics. No ha estat bel·ligerant per evitar que la gestió de la nostra aigua acabi a mans d’un monopoli dirigit des de París.
El govern municipal s’ha limitat a signar una declaració de bones intencions que acabarà, valgui la ironia, en paper mullat. I s’ha afanyat a aprovar la venda a baix preu d’un 4,07 % de les accions per fer caixa amb 1,5 milions d’euros, encara que això signifiqui afavorir les possibilitats d’AGBAR de fer-se amb la majoria de les accions de CASSA.
Si finalment es materialitza l’OPA d’AGBAR sobre CASSA, Sabadell no només perdrà una altra institució, sinó que la capacitat de decidir sobre la gestió, els preus de l’aigua i les condicions dels treballadors i treballadores s’allunyaran, i molt, de la nostra ciutat. Però el més greu és que s’haurà col·laborat a què un bé de primera necessitat acabi a mans d’un monopoli que gestiona l’aigua no com un servei bàsic i públic, sinó com una mercaderia més a mercè del seu benefici.