Per Sebastià Ribes i Garolera
El cas Mercuri va fer del Ple del 4 de desembre un pols entre els dos bàndols presents a la sala, els escons ocupats pel govern monobloc del Sr.Bustos i els de l’oposició amb la seva amplia diversitat ideològica.
L’oposició per primera vegada va ser capaç de fixar condicions a un govern que sempre s’ha mostrat, per més que digui, prepotent i carregat de supèrbia.En el plenari següent, el 21 desembre, el govern del PSC va presentar a l’aprovació els pressupostos fent cas omís de les decisions raonades de l’oposició i aprovades en plenari. Amb aquest estil d’actuació, el Sr.Bustos, en plena crisi econòmica, va provocar el bloqueig de la normalitat pressupostària de l’Ajuntament de Sabadell per l’any 2013.
La sessió d’ahir, 8 de gener, ha estat patètica, lamentable i decanta l’oposició a plantejar-se una estocada definitiva, davant la resistència “gadafista” del govern municipal i el progressiu bloqueig de la gestió municipal. Un PSC abocat a la utilització de termes jurídics, per a maquillar l’actuació de la justícia, abans que executar les actuacions polítiques que poden restituir la normalitat a la ciutat.
Minuts abans d’iniciar-se el Ple els cinc grups de l’oposició, en roda de premsa a les portes de la Casa Gran, anuncien que votaran en contra dels quinze punts resolutius de l’ordre del dia, al persistir el govern en la seva actitud de negligència política. Davant d’això, l’alcalde accidental, així que s’inicia la sessió, anuncia que deixa sobre la taula tots els punts resolutius per evitar afectar-los d’una votació en contra. Seguidament s’inicia el debat de la moció de reprovació presentada pel conjunt de l’oposició.
Si un plenari dóna el vistiplau a una reprovació, vol dir que els representants de la ciutadania consideren improcedent el comportament dels afectats i no els considera adients pel càrrec que ostenten. Acostuma a ser una acció política simbòlica, per donar temps als afectats a corregir la seva actuació, abans de procedir a la votació d’una moció de censura de la qual esdevindrien conseqüències legals.
En aquest cas, a banda d’afectar al Sr.Bustos i als regidors imputats, la moció també inclou reprovar el Juan Carlos Sánchez, alcalde accidental, per haver explicitat que no pensava executar els acords del ple del dia 4.
Com una tragèdia amb cinc actes, cada grup de l’oposició exposa les seves raons del perquè proposa la reprovació del govern del Sr.Bustos. Els dotze regidors i regidores del PSC escolten, amb més o menys atenció, un mateix tema exposat amb temps il·limitat des de cinc punts de vista per acabar sentint el mateix: reprovem el seu comportament.
Un cop ha parlat l’oposició és el torn del portaveu del PSC, Ramon Burgués, el qual amb una intervenció compactada com un monòlit de pedra i ajustada als cinc minuts reglamentaris de la intervenció, manté l’escut protector esgrimit fins avui pel Sr.Bustos amb l’argument jurídic de la presumpció d’innocència, com si el president de la Federació de Municipis de Catalunya no conegués la diferència rellevant entre la confiança política i la innocència jurídica.
Aquest vegada però, desprès de responsabilitzar altra vegada a l’oposició del què està passant (sic), el portaveu afegeix dues justificacions noves. La primera és explicar allò que han fet relacionat amb la moció anterior de l’oposició, o sigui, com han intentat minimitzar l’acord de la majoria del Ple. Amb la segona, es degrada com a polític i demòcrata, al demanar una consideració perquè al cap i a la fi tots els grups polítics tenen persones imputades que han rebut dels seus un tracte benevolent. Sense immutar-se, deixant de banda la seva condició de pedagog, ha validat allò de “tots els polítics són iguals”. La part més penosa, però, arriba al finalitzar, quan demana en to de prec i veu de llàstima que l’oposició reconsideri la seva postura i permeti que els plens tornin a ser com abans… carregats de debat fins a la una de la nit. Ai, mare! És doncs una qüestió entre persones bones i dolentes, no un afer entre polítics amb incapacitat de generar confiança i polítics decebuts.
És significatiu que durant totes les intervencions, tres rondes per l’oposició com a ponent i dues pel govern, l’alcalde accidental no ha esmenat, corregit o matisat cap de les expressions i comentaris de l’oposició. Amb la duresa del debat no li han faltat motius, però ha deixat tota la càrrega de l’actuació política pel portaveu del PSC. En callar ha ratificat de forma indirecta la seva reprovació perquè, com a bon suplent o testaferro, ha mostrat no tenir criteri més enllà del Sr.Bustos.
Per tercera vegada en un mes, l’oposició en bloc rubrica la seva força i a pesar de la seva diversitat ideològica vota a favor de la reprovació. L’ambient està carregat de tensió, l’aire sembla més dens. Entre el govern i l’oposició s’ha aixecat un mur invisible però infranquejable. Una part del públic, sense esperar la finalització de la sessió, abandona la sala mentre el Secretari llegeix les disposicions oficials i les comunicacions diverses. Entre aquestes últimes hi ha la informació de les tarifes de la Companyia d’Aigües, respecte la qual el suplent del Sr.Bustos, en una temptativa d’aparentar normalitat, ha demanat si algun grup volia manifestar la seva opinió. No és una situació normal, tots refusen intervenir sobre un tema ordinari, tots menys un, ICV. Després en l’apartat final de precs i preguntes, dels cinc grups de l’oposició, només ICV fa dues preguntes sobre la gestió municipal. Inigualables intervencions per un partit que reclama la unitat d’acció.
S’aixeca la sessió, amb les cares llargues, els càrrecs electes dels dos bàndols s’apressen a abandonar la sala. Ara doncs, li toca al desprestigiat govern municipal del PSC plantejar-se si vol insistir en fer el camí de la moció de censura o prosseguir dignament al davant de la ciutat.