Per Sebastià Ribes i Garolera
I ELS POLÍTICS NOMÉS ES REBAIXEN UN 4%
Poques vegades un tema de Ple permet veure d’una manera tan clara l’ètica o la concepció política dels grups municipals: modificar la retribució dels càrrecs electes. Amb la sala envaïda pel brogit dels xiulets que arriben de la plaça, arran de la protesta pels acomiadaments previstos, el Juan Carlos Sánchez del PSC justifica la reducció d’un 4% als càrrecs electes i un 5% als grups municipals dins d’un paquet general de mesures del Pla d’Ajust.
Reduir les retribucions dels politics sempre és una acció per treure pit. En lloc d’això el ponent en fa cafè aigualit a l’explicar amb to de normalitat, la llista de canvis previstos per complir el Pla d’Ajut entre els quals hi ha els acomiadaments que seran concretats més tard. Rebaixar les retribucions dels polítics o fer acomiadaments es transformem en actuacions d’allò més normals dins del llistat d’un ajust financer. Encara que en el primer cas, en paraules del ponent, sigui un esforç i en el segon una actitud de solidaritat amb la resta de departaments de la Casa Gran. En definitiva la intervenció el delata, posa en evidència la seva percepció d’estar defensant una reducció de sous polítics minsa pels moments que estem vivint.
Des de l’oposició el discurs més contundent, l’únic amb una proposta concreta, arriba de l’Entesa per Sabadell. La seva portaveu, Virgínia Domínguez, defensa que els càrrecs electes han de ser retribuïts adequadament, però sense ser privilegiats. Manifesta que una reducció del 4% no és suficient. A més, afegeix, avui és una falta de sensibilitat davant els acomiadaments previstos. Proposa, com ha fet altres vegades, que els sous dels polítics no superin l’equivalent a cinc vegades els sou mínim interprofessional.
Cap més grup es mulla així. La portaveu d’EUiA es queixa que la retallada de sous sigui lineal sense considerar les diferents retribucions actuals dels càrrecs electes. Des d’ICV la queixa s’orienta en la baixada dels grups municipals per damunt de les dels polítics, i opinen que pot restar capacitat als grups de l’oposició. El grup del PP es manifesta a favor de la proposta i CiU considera que és una mesura estètica forçada davant dels acomiadaments i recorda com tot plegat té el seu origen en haver estirat més el braç que la màniga.
A la rèplica el ponent-portaveu del PSC, reconstrueix el procés que s’ha fet fins arribar a la situació deutora actual. Durant l’explicació no assumeix cap error o falta de previsió durant els tretze anys de gestió municipal del PSC. Abans hi havia una conjuntura i ara estem en una altra, com si digués abans xauxa i ara restrenyiment. Remarca que es troben en una situació que no volíem però l’exigència de la Unió Europea els porta aquí. Ens amaga que accedir al crèdit i al Pla d’Ajust que se’n deriva era opcional en funció del deute arrossegat, com és el cas dels municipis que no s’hi han acollit.
Cal esperar a la rèplica de la Virgínia Domínguez per veure com algú recol•loca el lèxic al seu lloc. Afirma ser la plantilla qui fa l’esforç, suporta els acomiadaments, i nosaltres només fem un 4% de solidaritat. Una vegada més posa el dit a la nafra, perquè el Juan Carlos Sánchez no se li acudeix cap més rèplica que fer l’atac personal amb l’infantil comentari que ningú li priva de rebaixar-se l’assignació, amb un to com si digués: si vostè es vol suïcidar jo no li impedeixo.
Finalment la proposta és acceptada tal com està amb els vots a favor del PSC, ICV, CiU, PP i els vots en contra de l’Entesa i EUiA.
Vist qui ha defensat el tema i qui en els darrers plens intervé en nom del govern ens preguntem, què se n’ha fet de l’home sense paraula? Encara és el portaveu oficial del grup municipal del PSC? Ah! Encara rep l’assignació com a portaveu?
L’AJUNTAMENT DE SABADELL ACOMIADA 19 PERSONES
En el seu moment el govern municipal, a diferència d’altres ajuntaments, va decidir acollir-se a la línea de crèdit que oferia l’Estat per pagar a proveïdors a canvi de sotmetre’s a un Pla d’Ajust. Pla que significava tancar el pressupost actual sense dèficit i generar estalvi des de les diferents partides per aconseguir-ho. En el seu moment el govern del Sr. Bustos va titllar d’exagerades les crítiques fetes des de l’oposició contestant que només s’acollien a un crèdit tou perquè la Generalitat no els pagava, sense reconèixer mai cap sobre despesa en la gestió municipal.
Després el Pla d’Ajust ha significat incrementar les tarifes de les escoles bressol i les taxes de diversos serveis fins a fer-los quasi inviables, quan ja s’havia augmentar l’IBI el 14%. allà on altres municipis no havien passat del 10% fixat des de Madrid. Ara l’estalvi que exigeix aquest pla comporta, sempre segons el govern, l’acomiadament de 19 persones. Si tenim en compte l’historial pressupostari dels diferents mandats, la baixa capacitat de gestió i el nombre de vegades que l’oposició ha fet un crit d’alerta sense ser escoltada, cal reconèixer que les intervencions de qui no governa han estat moderades.
Durant el Ple quan s’ha parlat dels dinou acomiadaments, el govern ha fet valdre que també ha eliminat tres càrrecs de confiança (en queden sis) cal aclarir que la mesura afecta de forma molt diferent a uns i altres.
Per ser acomiadat cal disposar de contracte, haver acordat un període laboral i rebre una indemnització al no exhaurir-lo. No és el cas de les tres persones de confiança del PSC que han estat incorporades espontàniament a la plantilla amb un decret d’alcaldia i són cessades de la mateixa forma sense cap compensació econòmica. Les persones acomiadades passen forçosament a la situació d’atur, mentre que els càrrecs de confiança tenen l’opció de ser recol·locats en un altre organisme on sigui present el PSC, tal com s’ha vist.
Acomiadar és una mesura desagradable d’executar per qualsevol institució o empresa, però fer-ho des d’una administració local com a resultat d’una gestió política amb ideari d’esquerra, posa de relleu la contradicció entre el discurs que es fa i la realitat que es practica. Així doncs, sense cap dubte, el govern ha pres aquesta decisió entenent-la com l’única sortida a l’atzucac on està atrapat.
El Ramon Burgués, amb un parlament molt elaborat, on incorpora frases de celebritats per a la seva autoajuda emocional mostra la tensió amb què ho viu. Durant el seu parlament, fet amb un to alt i una actitud decidida, explica els motius de la proposició, les reunions fetes amb els sindicats per evitar-ho, els criteris emprats i els serveis afectats. Sense crispació i amb paraules de comprensió vers les opinions alienes, lamenta que la seva proposta de reduir proporcionalment les retribucions de la plantilla de 1481 persones per evitar els acomiadaments no hagi estat possible acordar-la amb els sindicats. Posa exemples en aquest sentit: l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda o el cas de l’Escola Illa on, per decisió del mateix personal, s’han evitat dos acomiadaments redistribuint els costos dels sous. Ho deixa molt clar, acomiadar no és la millor solució ni la proposta inicial del govern. Senzillament és l’única possible, repeteix, davant l’actitud dels sindicats. Al final però, repeteix allò que no han parat de dir any darrera any: no hem gestionat malament, la nostra situació actual és similar a la de la majoria d’ajuntaments del país.
Les seves paraules vehements i respectuoses es fan convincents, malauradament, però, els precedents i l’actualitat no les han acompanyades de decisions que les envigorint fins a ser murs infranquejables com la reducció del nombre de dedicacions dels regidors del govern, o una reducció significativa dels sous dels càrrecs polítics. Només s’ha aplicat la disminució d’un 4% als regidors i un 5% a les despeses dels grups municipals. Tampoc s’ha fet cap reconeixement de possibles errors en la gestió política, ni s’ha significat la transcendència del moment dialogant amb els grups de l’oposició abans de prendre una decisió d’aquesta magnitud. Els grups municipals van conèixer la proposta dels acomiadaments a la sessió informativa prèvia al Ple.
Precisament la Virgínia Domínguez, portaveu de l’Entesa per Sabadell, explicita la gravetat del fet i alhora l’opacitat de la proposta. Perquè quan més se sap del Pla d’Ajust, diu, més sembla que el forat de la caixa municipal és més gran del què s’ha explicitat fins ara. Responsabilitza al govern municipal de condemnar a l’atur a unes persones per un import que podria ser abastat amb altres mesures. Fins i tot es tem que els actuals acomiadaments siguin el precedent de futures actuacions similars.
La portaveu d’EUiA, Marisol Martínez, utilitza la feblesa de no haver actuat prèviament sobre les retribucions dels polítics i llegeix un llistat de tots els càrrecs institucionals, la majoria presidents de les comunitats autonòmiques, el sou dels quals és inferior al del Sr.Bustos i no se n’està d’acusar al govern municipal d’haver arribat aquí per la despesa supèrflua feta a les portes de la campanya electoral.
La Carmen Garcia, portaveu d’ICV, després de plànyer al ponent amb una expressió diguem… desafortunada, fa observar com una amplia majoria de les persones acomiadades són dones i reclama un Pla d’Igualtat. Amb tots els respectes, personalment em sembla d’una frivolitat sublim que davant d’uns fets tan greus el “problema” sigui la falta d’un Pla d’Igualtat.
El portaveu del PP anuncia l’abstenció del seu grup perquè és responsabilitat de qui governa decidir com s’aplica un pla d’ajust i ells no volen entorpir l’acció de govern… A Madrid no ho sé, aquí d’això en diem llançar la pedra i amagar la mà. El Carles Rossinyol, portaveu de CiU, després de reconèixer que és dur per un govern prendre d’una decisió com aquesta, lamenta que no s’hagi considerat la transcendència de compartir-ho prèviament amb l’oposició.
El Juan Carlos Sánchez intervé com a portaveu del PSC. Fa un discurs deshumanitzat i tan distant de l’esforç de sensibilitat mostrat pel ponent que talment sembla d’un altre govern. En la seva exposició intenta fer-nos veure com ha estat inevitable el desencadenant dels fets fins a la decisió actual. Esmenta la baixada dels ingressos municipals en els darrers cinc anys i valora com una decisió ideològicament correcta mantenir un nivell d’endeutament sense fixar quin. Comenta que la càrrega de treball en els departaments també ha minvat i això obligarà a revisar retribucions… Deixa la porta oberta a nous acomiadaments? Tot plegat no se’ns ha de fer estrany, declara, perquè això mateix està passant en els sindicats i partits a nivell estatal. Subliminalment està dient que el govern municipal no hi té res a veure amb la proposta que avui s’ha d’aprovar. Les seves paraules són el reflex de la supèrbia d’un govern incapaç de reconèixer cap error.
Això dóna peu a què la portaveu de l’Entesa per Sabadell repliqui amb ironia: “Ha quedat clar, vostès no tenen la culpa de res, només han tingut mala sort…” o que el portaveu de CiU insisteixi en demanar el reconeixement de què s’han equivocat en alguna cosa, perquè no tots els ajuntaments han fet un pla d’ajust.
La Marisol Martínez hi afegeix la petició d’acabar amb determinats privilegis (es refereix en els actuals sous dels polítics i els càrrecs de confiança o comissionats) i el Juan Carles Sánchez li recorda, per segona vegada, l’època que ella va ser comissionada en el primer govern del Sr.Bustos. Ja ho diu la dita: qui va amb males companyies no pot viure amb alegries.
Tanca el debat el mateix Sr.Bustos. Durant dotze minuts, saltant d’un tema a l’altre, ens parla de tot allò que segons ell justifica la situació actual. Com en una cursa de relleus agafa el testimoni dels seus corredors: ells no tenen culpa de res. Com a molt, com a molt, les responsabilitats són compartides, amb la Generalitat, el Govern Central, els sindicats, etc. I per “assossec” anuncia més dificultats amb les noves mesures que el govern de l’Estat està a punt d’aplicar.
Finalment dinou persones són acomiadades amb els vots a favor del PSC i l’abstenció còmplice del PP. La resta de grups no ho subscriuen.
Acabat el debat em faig dues reflexions:
Trobo molt greu que el govern pugui afirmar taxativament que els acomiadaments es produeixen perquè els sindicats no han acceptat altres condicions. Em pregunto si els sindicats han estat a l’altura de les circumstàncies. Si realment són conscients que a banda de les responsabilitats fefaents del govern municipal en l’afer, la situació és realment greu. Els arguments de resistència justifiquen remetre a l’atur a dinou persones? Les representacions sindicals tenen present que també està en joc el seu futur?
El debat d’aquest tema en el Ple es va realitzar a 2/4 de 10 de la nit amb la màxima tranquil·litat. La concentració de protesta realitzada a l’inici del Ple, a les sis de la tarda, va consistir en uns quants crits a la plaça, una volta pel vestíbul de l’Ajuntament i tothom cap a casa. Ni tan sols van esperar el debat del punt en el Ple. El precedent de setze acomiadaments només comporta això? Vist així, políticament es poden fer molts acomiadaments perquè realment no passa res. Evidentment no demano aldarulls, només intento dir que sense accions de resistència no es canvia res. Cal recordar com només la perseverança activa ha transformat en resultats les actuacions dels Afectats per la Hipoteca.
SOTERRAMENT DELS FGC ENTRE GRÀCIA I CAN FEU
Aquest és un dels temes que justifiquen la feina de l’oposició. Quan es va presentar el projecte del mal anomenat “metro de Sabadell”, l’Entesa per Sabadell va ser l’única organització a fer una al·legació per eliminar el pas per Gràcia a cel obert de la via del tren, com mantenia el projecte, i fer-ne el soterrament per acabar així amb anys i panys d’aïllament físic entre els barris afectats.
La proposta fou acceptada i el debat fins el moment actual ha estat com es finança i qui paga el cost de l’obra. La Generalitat argumenta que no és imprescindible pel soterrament de la via, només és una millora territorial per a la ciutat, i en conseqüència se n’ha de fer càrrec l’Ajuntament.
Avui, abans d’iniciar el debat de les mocions dels grups municipals, el tercer punt rellevant del Ple és precisament aquest: donar el vistiplau al conveni amb la Generalitat per a la integració urbana dels FGC als barris de Gràcia i Can Feu. L’aire condicionat de la Casa no funciona. La plaça ja fa tres hores que està en silenci absolut, s’obren les finestres i per primera vegada es trenca la quadratura de la sala i amb la imatge de les façanes del davant tenim la sensació que una frescor envaeix el plenari. Dura poc perquè algunes regidores no tarden a desplegar els ventalls.
El ponent, Joan Manau, explica com el conveni concreta la bestreta de l’Ajuntament a la Generalitat, amb els diners reservats pel Passeig i la Plaça d’Espanya, per a garantir l’inici de l’obra. També inclou la constitució d’un ens per a gestionar els terrenys que es posaran a disposició per generar plusvàlues i finançar així la inversió. Finalment, doncs, la ciutat paga i s’hi juga els primers diners.
El Julià Moltó de l’Entesa per Sabadell, després de recordar l’interès pel soterrament mostra dubtes sobre la viabilitat del conveni per fonamentar-se en unes plusvàlues dubtoses d’aconseguir davant de l’esclat de la bombolla immobiliària. Explica que, dues setmanes endarrere, van fer un seguit de preguntes al govern per dissipar els dubtes sobre el conveni però encara no han rebut les respostes. Preguntes significatives com: cost estimat de l’obra, espais que es destinaran per a generar les plusvàlues, imports susceptibles d’aconseguir, com es garanteixen els ingressos i si disposen d’un pla B en cas que fallin o no siguin suficients.
En Carles Marlés, en nom d’ICV, diu que el conveni no va més enllà de ser el protocol inicial millorat i mostra la preocupació perquè davant d’un incompliment per part de la Generalitat no es disposarà dels diners fins ara previstos per l’arranjament del Passeig i la Plaça d’Espanya. Indrets d’actuació prioritària per la seva incidència en el funcionament de la ciutat.
El regidor d’EUiA, Juan M. Mena, pregunta com es farà perquè la bestreta no costi més diners a l’Ajuntament o afecti als serveis en els propers exercicis, si incompleix la Generalitat. Institució, diu, que ja ens ha mostrat la facilitat amb que fa deixadesa dels seus compromisos. Denuncia que el govern municipal encara està mentalment situat fora de la crisi i dels factors que l’han generada, al presentar un finançament només basat en l’especulació del sòl.
La forma de finançament i la preocupació pel fet d’avançar diners a la Generalitat és el comú denominador de tota l’oposició. Fins i tot, a pesar d’avançar el seu vot a favor, el portaveu de CiU, Carles Rossinyol posa en dubte la viabilitat del model de finançament. Bé, tota l’oposició, no. El PP calla, no sabem si és perquè el tema no li va ni li ve o encara espera instruccions de Madrid.
El ponent fa orelles sordes a la possibilitat d’incompliments i defensa el conveni com un acord de cavallers entre institucions. Obvia els incompliments de la Generalitat vers el finançament local, argument emprat des de les seves files fa poca estona per justificar els 19 acomiadaments. Esmena, amb raó, el vocabulari al Juan M. Mena, al matisar que l’Ajuntament no fa especulació sinó vendes de sòl per obtenir plusvàlues, però no contesta a cap de les preguntes fetes pel regidor de l’Entesa.
El Julià Moltó insisteix en la falta de credibilitat generada pel conveni perquè se sustenta en un procediment sobre el qual no s’ha facilitat la informació bàsica. El fet de no poder-ne avaluar la credibilitat encara genera més dubtes sobre la seva viabilitat final, diu: “Sembla una versió del conte de la lletera 2.0”. La poca credibilitat s’esvaeix, afegeix, al constatar com en el document es parla de realitzar un estudi informatiu i després es comprova que la realització de l’esmentat estudi i el projecte constructiu del perllongament ja van ser adjudicats a l’any 2010.
En la rèplica el ponent, Joan Manau, manté la dolçor del conveni amb la Generalitat i alhora la incongruència d’un govern que amb una hora de diferència pot dir una cosa i afirmar el seu contrari. En qualsevol cas, diu, la bestreta que facilita l’Ajuntament és molt inferior al cost del soterrament. Respecte l’operació cal considerar, afegeix, que el valor econòmic del sòl ha estat valorat pels tècnics municipals i de la Generalitat. Així, sense cap esment a les preguntes plantejades per l’Entesa i amb el tuf de l’opacitat recorrent la sala una vegada més, es procedeix a la votació. A favor: PSC,PP i CiU. S’abstenen: Entesa, ICV i EUiA.
LA PISTA O EL NEGOCI D’EN ROBERT AMB LES CABRES
Les finestres obertes ja no refresquen però ens mantenen comunicats amb l’exterior. Acabem de sentir les campanades de tres quarts de dotze de la nit quan comença el debat de les vuit mocions previstes. La primera, de l’Entesa per Sabadell, vetlla per a resoldre el finançament de la Pista Coberta d’Atletisme.
Des de la seva inauguració, ara fa dos anys, l’Entesa es mostra preocupada per la desorbitant despesa que significa pel municipi sostenir l’única pista que compleix amb la normativa internacional d’atletisme. Així ho ha fet palès diverses vegades en el Ple, però al veure que la gestió en aquest sentit no avança ha decidit presentar una moció on es concreti la recerca d’ajuda econòmica.
La Virgínia Domínguez argumenta que, a banda del seu servei a la ciutat, per les seves característiques, és utilitzada majoritàriament pel conjunt del país, sense que cap altra institució contribueixi al seu manteniment. Això significa una despesa de l’ordre de 200.000 euros anuals fixes en els pressupostos municipals.
En la conjuntura econòmica actual, diu, on és necessari prioritzar els serveis bàsics, se’ns fa imprescindible aconseguir el finançament específic suficient si volem mantenir en funcionament la pista. Proposa formalitzar una petició d’ajut a la Generalitat i si cal a la Diputació, al Consejo Superior de Deportes o a altres institucions públiques, sempre amb el ben entès de mantenir-ne la gestió pública.
La resta de l’oposició manifesta estar d’acord amb la proposta, però demana un estudi del cost de manteniment o un pla de viabilitat. Des de les files del govern, per veu del seu responsable d’esports (l’home sense paraula) es fa una defensa del funcionament actual de la instal·lació esportiva, fet que ningú ha qüestionat, amb dos exemples discutibles:
Comenta com a fita significativa els guanys de la ciutat i rodalies per l’estada durant dos dies de 800 persones a Sabadell durant el Campionat d’Espanya. Hem d’entendre per rodalia la inclusió forçosa del nostre barri marítim dins de l’oferta d’allotjament, cas contrari és impossible l’esmentada estada. Matís que ens suggereix una segona lectura: Barcelona es menja el tall i nosaltres rossegen l’os, el sosteniment del recinte atlètic.
Sense un estudi rigorós a la mà, estima l’import mig què es gasta a la ciutat una persona usuària de la pista d’atletisme. Afegeix que la instal·lació rep 63.000 usos anuals entre espectadors, atletes i acompanyants. D’aquí s’atreveix a anunciar com un èxit que entre 200 i 250 mil euros bruts són gastats a Sabadell en un any. No s’adona que ha calculat el negoci d’en Robert amb les cabres. Si aquest és l’import brut recollit per la ciutat, però a Sabadell ja li costa, com a mínim, 200.000 euros… Sigui perquè aquest no és el debat o perquè tothom vol que la moció arribi a bon port, ningú no discuteix els seus comentaris i la proposta de cercar finançament extern és aprovada per unanimitat.
EUiA DEL CONSENS A L’ABSURDA SOLITUD
Amb la segona moció i primera d’EUiA es demana instar al Ministerio de Educación, Cultura y Deporte que no retiri l’assignatura “Educació per a la ciutadania”. Com és de suposar, a pesar de la petició, el govern central farà orelles sordes i continuarà amb l’abolició de l’assignatura. És en aquest sentit que la moció alhora inclou una petició al Consell d’Entitats Ciutat i Escola perquè s’ofereixin tallers i activitats relacionades amb l’assignatura “Educació per a la ciutadania”, per sensibilitzar i educar en la cultura de la diversitat familiar i la diversitat afectiva-sexual.
La moció rep el suport dels grups d’ICV, d’Entesa per Sabadell i el PSC, mentre CiU es fa l’orni amb l’argument de no ser competència municipal. El PP ens “atonyina” amb un discurs llarguíssim i mal llegit, on intenta justificar l’eliminació de l’assignatura per part del Ministerio. Pel to i els continguts (les sis hores de ple també hi juguen un paper, són les dotze de la nit i sense refrigeració) a més d’un ens fa la impressió d’estar escoltant una proclama d’èpoques passades. Valgui com a mostra un dels comentaris del portaveu del PP adreçant-se al ponent Juan M. Mena: entenc la seva indignació perquè s’eliminen aquells temes relacionats amb l’adoctrinament polític i afectiu… I aquesta acusació prové d’una boca del PP!
Amb raó la rèplica del ponent és contundent i li recorda com al retirar l’Educació per la Ciutadania també es bandegen els continguts relacionats amb la Cultura de la Pau, la utilització del diàleg per a resoldre conflictes i el coneixement de tot allò que significa la violació del Drets Humans. Tot plegat, insisteix, molt lluny del tracte de manual del Kamasutra que l’assignatura rep per part del PP. La moció és aprovada amb els vots d’EUiA, ICV, Entesa i PSC. S’absté CiU i rep el vot en contra del PP.
La segona moció d’EUiA no aconsegueix aquest consens, millor dit, no aconsegueix cap consens. En realitat és una moció feta per la UGT i pel que sembla EUiA és l’únic grup que la va acceptar sense fer-hi cap esmena. Proposa un aiguabarreig d’acords de diversa rellevància. Des d’insistir en la defensa del servei públic a demanar a les entitats municipalistes una gran manifestació contra la llei del dèficit zero (sic). Però la única finalitat de la moció és demanar també la continuïtat de tots els serveis, el manteniment integral de la plantilla i les seves condicions salarials. Així la UGT diu alguna cosa formal, encara que sigui en retard, davant els fets greus del govern, el seu aliat ideològic.
Els grups polítics són coneixedors de la situació que motiva la presentació de la moció, així no es d’estranyar la seva reacció adversa i per alguns fins i tot còmoda. ICV explicita estar d’acord amb el darrera fons però la troben fora de lloc un cop s’ha votat l’acomiadament del personal. La Virgínia Domínguez, portaveu de l’Entesa, afegeix als comentaris d’ICV que en l’exposició de motius es parla d’una crisis sense autors, com un mal genèric a tots els ajuntaments, sense voler especificar les responsabilitats del govern municipal en el cas de Sabadell. Vam demanar a la UGT, diu, que s’afegís aquesta concreció i després a EUiA i es lamenta que no fos recollida. CiU, segura del què diu, ho despatxa amb l’afirmació de ser una moció oportunista i el PP l’associa al punt tractat sobre l’acomiadament de personal on ja han definit la seva postura. Des de les files del govern intervé la Montserrat Capdevila, qui exposa el seu desacord en coherència amb allò aprovat (acomiadament del personal) i l’acatament de la normativa com a govern.
En la rèplica, la portaveu d’EUiA, Marisol Martínez ens fa una d’aquelles filigranes habituals en ella. Òbviament un redactat de la UGT no reconeixerà la deficient gestió d’aquest govern municipal, un dels ingredients que han propiciat els acomiadaments aprovats. La portaveu podia haver esmentat com a única autoria de la moció a la UGT i punt, així la proposta accedia al Ple dignament i cadascú quedava situat allà on calia. No, se la fa seva i en conseqüència implícitament entra en contradicció. Les crítiques que ostentosament li hem sentit a dir a la portaveu en aquest mateix ple, contra del govern del Sr.Bustos, passen a ser paper mullat. La moció se la sent tant seva, que una vegada més, no accepta el diàleg ni cap redactat de consens. Fins i tot ja un moment de la seva intervenció que ens deixa un lleuger gust de sarcasme, quant diu no entendre la postura dels grups si la majoria es mostren defensors dels serveis públics, i els acusa de dir una cosa i fer-ne una altra. Això de representar a la UGT en el Ple, encara que acabi en res, l’omple de satisfacció i pel què es veu és l’únic que compta.
Tot plegat una absurda fallida política que es posa de manifest amb la votació: el PSC i CiU hi voten en contra, i s’abstenen els grups d’ICV, l’Entesa i el PP.
CINC MOCIONS I POCS RESULTATS
Després del debat de les dues mocions d’EUiA, les ganes de finalitzar el ple dominen la sessió. ICV deixa sobre la taula les dues mocions que presenta perquè, diu, hi ha novetats que les condicionen.
Immediatament s’inicia el debat de la moció de CiU en la qual es demana un pla de xoc contra les rates. A la una de la nit encetar un tema tan banal i tècnicament resolt, provoca comentaris i rialles al poc públic assistent. El portaveu de CiU s’esforça en mostrar-ho com una preocupació estesa per a tota la ciutat, però la seva proposta només obté el visiplau del PP després d’afegir-hi també la petició d’actuacions contra altres insectes.
La resta de grups de l’oposició expliciten la banalitat de la proposta perquè hi ha un procediment sanitari establert i altres vies de comunicació per adreçar-se al govern abans de convertir les rates en un tema de ple. El govern complementa la informació i recorda el procediment a seguir, on s’actua dins un màxim de 24 hores, i fa un balanç de les actuacions fetes durant aquest any. Finalment la moció només rep el suport de CiU i el PP.
La segona moció de CiU i la següent del PP es deixen sobre la taula en consideració a l’hora, un quart de dues de la nit, i finalitza el Ple.