Crònica de la visita al barri de la Creu Alta
Aquesta vegada el Centre Cívic de la Creu Alta, l’antiga fàbrica de Cal Balsach, va ser el punt de trobada per a participar a la sessió informativa. En una sala de l’últim pis els representants de l’Entesa per Sabadell, organitzadors d’ El Sabadell que volem, ens exposaren la informació recollida durant la setmana d’entrevistes a tots els agents socials del barri, les seves preocupacions i les reivindicacions més immediates. Alhora ens feren un petit resum històric del sector, ampliat en alguns moments amb anècdotes conegudes per les persones assistents.
A diferència de la majoria dels barris sabadellencs, la Creu Alta, no deu els seus orígens als fluxos migratoris de la postguerra. Les primeres edificacions es produeixen el segle XVIII a la cruïlla dels camins cap a Manresa (carrer Major) i Castellar (carretera de Prats de Lluçanès) dins del que era el terme de Sant Vicenç de Jonqueres. El Sabadell d’aleshores, amb ànsia de creixement, no va parar fins annexionar-se el terme l’any 1904. La conseqüència va ser l’expansió de la Creu Alta com a prolongació de la ciutat durant el segle XX, i un territori on situar-hi les macro instal·lacions esportives de l’època: el camp de futbol del Centre d’Esports Sabadell i el velòdrom. El territori creualtenc, durant anys ha estat la seu d’una part rellevant del potencial industrial de Sabadell. En són una mostra els vapors de Cal Tous, l’Estruch o el vapor Cusidó, la fàbrica de Cal Balsach, les filatures Ribé i els tallers de les Carrosseries Caba, de maquinària tèxtil Mota o els magatzems de fusta Cladellas, entre d’altres.
A les acaballes de segle, després de recuperar la democràcia, s’arrenga per ponent la zona degradada de la Riereta (claveguera a cel obert) amb la construcció de l’Eix Macià i l’adequació del Parc Catalunya. Al costat de les cases antigues amb els seus tradicionals patis s’alçaren els grans blocs comercials i d’oficines. Això significà per aquest sector del barri encarar el repte d’harmonitzar l’activitat comercial més rellevant de la ciutat amb la quotidianitat diària del veïnatge “de tota la vida”. Avui, la construcció de l’estació dels FFCC col·locarà el barri en un dels epicentres comercials de Catalunya. Conscients de l’impacte d’una infraestructura d’aquest tipus, els veïns s’han mobilitzar (i l’Entesa s’hi ha adherit) perquè la nova estació sigui denominada “Creu Alta” amb l’intent de tornar a posar en el mapa el nom del seu territori, si més no en el ferroviari, esborrat amb la històrica annexió.
Aquestes característiques de “poble” també es mostren demogràficament. La Creu Alta acull el 8,61% de la població de Sabadell, 17.919 persones empadronades, el 22,7% de les quals és menor de 25 anys i el 38,9% no és major de 49 anys. En resum, estem davant d’una població jove i d’adult jove. El domini d’edificació de casa baixa amb ocupació molt estable, fa que la proporció persones nouvingudes estigui al voltant del 10%, tres punts per sota de la mitjana de Sabadell.
La dinàmica associativa és molt potent i acumula experiència de treball col·lectiu, on la Festa Major n’és l’exponent més rellevant. Als nuclis històrics del Casinet, el Teatre Sant Vicenç, l’Associació de veïns, amb l’Estruch i ara el centre Cívic de Cal Balsach (proposat per l’Entesa quan es pensava en situar-hi les dependències municipals d’Esports), són entitats i espais que, complementats per la Biblioteca dels Safareigs, els grups d’esplai, les escoles i el Casal de la gent gran, fan del barri un sector potent en recursos socioculturals.
Tot i així els agents socials exposaren mancances significatives, com la falta d’un institut de secundària i un centre integral de la gent gran dotat de pisos assistits. Davant d’aquestes peticions, els representants de l’Entesa explicaren com la seva oposició a la requalificació de la Caserna de la Guàrdia Civil anava encaminada a facilitar terrenys per aquest tipus de serveis. També inquietava als interlocutors no poder oferir recursos d’habitatge per la gent jove i foren unànimes en defensar prioritzar l’ampliació nord del Centre Cívic de Cal Balsach així com dotar de tarima la sala d’actes utilitzada per les escoles. Una preocupació generalitzada és la pèrdua de l’oferta comercial de proximitat, per l’absorció de l’Eix Macià, principalment a l’avinguda de l’Onze de Setembre. Amb aquest bagatge informatiu, una mica arronsats pel fred, iniciàrem la visita al “poble”.
Encara que no et facin una introducció històrica, en fer el tomb per la Creu Alta després de dotze sortides passejant pels barris, de seguida notes l’embolcall d’un territori singular. L’arquitectura de les cases, la trama urbana, la història amagada a cada racó enjardinat, el Centre Parroquial Sant Vicenç, la plaça central amb la creu de terme, els noms dels carrers, la històrica carretera de Prats i el carrer Major, les quadres industrials, etc. Passis per on passis encara pots inhalar un efluvi subtil, erosionat pel temps, del poble que va ser i la ciutat va arrabassar.
El mateix Centre Cívic d’on partíem, ubicat a l’imponent edifici d’una fàbrica orientada a ponent i de cara a la plaça central, amb patis, naus i subterranis, la dimensió dels quals ha permès realitza-hi instal·lacions esportives de pista coberta, n’era la primera mostra. Vam continuar la visita resseguint el pati de les naus des d’on s’ha de fer la futura ampliació de Cal Balsach i seguidament ens vam dirigir cap a la plaça dels Usatges, situada al darrera de les esmentades instal·lacions. La cara nord d’aquesta zona enjardinada presenta una imatge desoladora amb l’edifici de sis cases baixes amb pis tapiades a l’espera de temps més favorables. Vam seguir pel carrer de Montllor i Pujal fins arribar al Teatre Sant Vicenç.
La visita d’aquest nucli cultural, carregat amb un envejable currículum d’activitat teatral i juvenil, va resultar ser una experiència insòlita. A banda de recórrer les instal·lacions, vam poder accedir i circular per la part superior de l’escenari, seu dels maquinistes de la tramoia. Entre el penjament dels decorats, alineats a l’espera d’entrar en escena amb l’ajut de les politges i cordes del teler, poguérem contemplar excepcionalment l’escenari a vol d’ocell.
A la sortida vam continuar fins al carrer del Montseny per circumdar l’illa del que fou el vapor Codina, avui fraccionat en un seguit de naus en desús i mal conservades, sota l’emblemàtica xemeneia. Aquest és un dels espais on els portaveus socials sol·liciten instal·lar-hi el nou institut. Vam continuat pel Montllor i Pujal fins el carrer de Sant Maties en direcció a Ca l’Urpí. Alguns vàrem recordar com l’edifici de davant de l’Hotel Urpí, els anys seixanta, havia estat un rellevant centre d’esbarjo amb el Cinema Cervantes i amb pistes d’handbol que també eren utilitzades com a sales de ball. Jo mateix recordava de l’esmentada època com la barra de l’Urpí era situada a tocar del carrer de Sant Maties amb un accés directe a la vorera, el qual permetia prendre una beguda a peu dret sense entrar a l’establiment. Al davant, cantonada per cantonada, a l’avinguda de l’Onze de Setembre, hi havia l’Espanyol l’únic restaurant que a la carta oferia “peus de ministre” en al·lusió als magnífics peus de porc que servia. També era lloc de trobades familiars, d’entitats i grups de jovent.
Un cop a l’avinguda vam continuar en direcció nord fins la cruïlla amb el carrer Sant Vicenç per seguir cap a la plaça dedicada al mestre autodidacte de la Creu Alta, Jaume Viladoms, (de les seves aules va sortir la primera promoció de Mestres Industrials de Sabadell) fins accedir a la Biblioteca dels Safareigs situada al capdamunt del carrer de Borràs, tram de carrer reconegut com espai exclusiu de vianants a proposta de l’Entesa. Aquí vam visitar el nou equipament bibliotecari fet a l’edifici de l’antiga bugaderia pública. Les lloses on les dones rentaven i picaven la roba, ara, fan de taulell de recepció. Tot el recinte manté l’entrada de llum zenital en record a l’obertura a cel obert que hi havia a la part central de la nau, directament sobre l’aigua dels safareigs.
En sortir vam contemplar la magnitud de les obres per a la construcció de l’estació dels FFCC, lloc on els representants de l’Entesa ens explicaren que foren l’única organització política en presentà al·legacions, algunes d’elles recollides per la Generalitat. Per exemple desplaçar la ubicació proposada per l’estació i evitar així l’afectació directa del CEIP Creu Alta i d’alguns habitatges de la mateixa zona.
Després de caminar entre els passadissos formats per les tanques de les esmentades obres, vam continuar pel carrer de la Riera Villaret fins enllaçar al nord amb l’històric carrer Major, lloc on es trobava l’antic pont per traspassar la desapareguda Riereta. Al passejar entre les cases baixes del carrer de Riera Villaret i els seus travessers Riera Baixa i Riera Alta, mantenint a la nostra esquerra els edificis espectaculars de l’Eix Macià, tenies la sensació de ser una formiga esmunyint-se perquè… el futur no t’enllefisqui.
De baixada l’estretor del carrer Major, el seu traçat sinuós orientat a migdia, la diversitat de cases angleses i les escasses botigues, donen al conjunt de la zona uns aires d’antiga vil·la on només hi trobes a faltar el sotragueig de les rodes dels carros pel que seria un carrer sense pavimentar i la presència d’alguna persona de caminar indolent, amb estris agrícoles a les mans. Més cap al sud, després de la cruïlla amb el carrer de Dinarès, el vial perd l’aire acollidor de poble i fa la sensació de desempara pel zig-zag de les cases que es resisteixen a recular la posició històrica de la seva façana en ares a la forçada modernitat d’ampliar el carrer.
Un cop retornats a la plaça de la Creu Alta baixarem pel carrer de Sant Isidre per visitar Ca l’Estruch, oasi de producció cultural de la ciutat a recer dels edificis de l’Eix Macià i custodiat per la imponent xemeneia de l’antic vapor. Després de recórrer carrers estrets, dóna respir aturar-te dins d’una illa d’aquesta grandària on les naus de producció artística, l’edificació dominant, estan situades en forma d’ela al fons de l’ampli pati assolellat.
En acabar la visita vam fer l’habitual refrigeri, cortesia dels organitzadors, en un establiment de restauració del carrer de l’Agricultura. Això sí, al carrer (ben abrigats) perquè algú pogués esquivar els efectes de la llei antitabac.