Crònica de la visita als barris de Torre-romeu i Poblenou
Estàvem citats a les dependències del Centre Cívic de Torre-romeu per iniciar la vuitena sortida del projecte “El Sabadell que volem”. Aquesta vegada, a l’atractiu del programa de treball, s’hi afegia la possibilitat de recórrer amb ulls afilats el Districte 7è, format per dos barris poc visitats per la majoria de nosaltres. Dos nuclis urbans, situats a la perifèria del terme municipal per la banda de llevant, amb la singularitat de trobar-se separats del tramat urbà de la ciutat pel curs del riu Ripoll i les timbes que el confinen.
Fidels a la metodologia emprada en les sortides anteriors, reunits a una sala del Centre Cívic, se’ns informà sobre la història dels dos barris, la seva composició demogràfica, els equipaments disponibles i les inquietuds socials recollides pels organitzadors, a les entrevistes fetes durant la preparació de la visita.
Els dos barris naixeren amb els habitatges d’autoconstrucció fets durant les immigracions de postguerra, a la dècada dels anys quaranta, sobre terrenys desnivellats per terrasses fins el riu o envaïts per les timbes que els petits torrents i l’erosió dels anys havien format. Així, doncs, l’expansió demogràfica la facilita un sòl de baix cost d’adquisició al qual s’hi afegia la manca dels serveis bàsics, com ara aigua corrent, clavegueram, enllumenat, pavimentació, etc.
Foren precisament les revindicacions per aconseguir aquests serveis el que esperonà el sorgiment del moviment veïnal a partir del anys seixanta. En un i altre barri aquesta dinàmica veïnal va promoure un associacionisme d’una notable activitat a l’època. En foren referents a Torre-romeu: el Centre Cultural, la Cooperativa d’habitatges, l’Asociación de Cabezas de Familia. A Poblenou el nucli d’activitat girava a l’entorn del Centre Cultural, que durant la dictadura, l’any 1972, va patir un assalt policíac que acabà amb la detenció de 16 persones i el tancament temporal de l’entitat. Aquestes inquietuds d’autoorganització i sensibilització social va fer que moltes persones activistes es fessin militants de les organitzacions clandestines antifranquistes. Va ser, però, amb la democràcia quan aquests barris van assolir el nivell adient de serveis bàsics junt amb els equipaments socials i culturals.
Actualment les dades demogràfiques a nivell de districte indiquen que hi viuen unes 8.645 persones, el 4,3% de la població de Sabadell, on la piràmide d’edats entre el grup de persones joves queda quasi igualitari amb el grup de persones grans. A Poblenou la població ha mantingut la tendència a consolidar la seva residència, remodelant i modernitzant les cases que han passat de pares a fills. Amb el pas dels anys a Torre-romeu s’ha generalitzat més el canvi de les famílies residents, fet que ha propiciat la incorporació de població nouvinguda la qual assoleix avui una notable presència amb la xifra d’un 18%, cinc punts per sobre de la mitja de la ciutat.
Malgrat ser nuclis reduïts de població, pel fet de trobar-se situats als confins del municipi, s’hi ha propiciat la instal·lació de serveis col·lectius: escoles, caps, biblioteca, mercat, centres cívics, etc. Avui, però, tots els portaveus socials convenen en la falta d’un institut que permeti al jovent dels tres CEIP de la zona accedir a la formació de secundària sense veure’s forçats a traslladar-se als instituts situats a l’altra banda del riu. Un altre punt de consens és la manca de programes per esperonar la interacció entre la població nouvinguda i l’autòctona per evitar el risc de formació de guetos dins de cada barri, només cal observar com una de cada dues persones nouvingudes és marroquina o gambiana.
A Torre-romeu la majoria del comerç i serveis estan situats a la part alta, popularment coneguda com “El Tibidabo”. Això comporta que el veïnatge amb les llars situades a les terrasses inferiors, reclamin un pas de vianants àgil entre els dos nivells. La dificultat de superar el talús ha estat pal·liada per les escales mecàniques, però l’entrebanc no ha quedat resolt. Ve d’aquí la insistència en reclamar la instal·lació d’un ascensor per solucionar definitivament el problema.
Tothom valorà positivament els efectes del Pla d’Entorn, eina de gran utilitat davant els índexs actuals de nouvinguts a les escoles. En aquest sentit demanaren la implicació política per possibilitar l’increment de les subvencions per tal de garantir-ne la continuïtat i la seva ampliació. Els representants de l’Entesa en prengueren nota. També hi ha consens en la manca d’un poliesportiu, amb el qual es podria dinamitzar la interacció entre les persones migrades visibles i les que ja acumulen molts anys de residència.
Tot i manifestar-se queixosos de la presència de voreres aixecades pels arbres, durant el passeig pel barri, vam poder constatar que el nivell de manteniment dels carrers està al nivell de la resta de la ciutat, millor a Poblenou i una mica pitjor a Torre-romeu. No així les xarxes elèctriques de baixa tensió, l’ampliació de les quals s’ha fet amb el cablejat elèctric gruixut a través de carrers i façanes sense cap cura. S’ha deixat el barri de Torre-romeu a mà de les companyies elèctriques i avui la zona sembla un envelat de fils i pals sense lones. Es fa difícil obtenir fotografies urbanes sense el pengim-penjam dels cables aeris.
Torre-romeu: rius, talussos i escales mecàniques
Després de l’intercanvi d’impressions arran de la informació facilitada, començàrem el passeig matinal travessant la plaça de Karl Marx per la zona solejada, tal com aconsellava l’aire fred que enforfollava la vestimenta per filtrar-se al cos. És conegut que a Sabadell els carrers amb noms de rius es troben situats a Torre-romeu, podríem dir que els seus habitants sempre caminen amb l’aigua als peus. No s’ha de fer estrany, doncs, que al deixar la plaça de l’anomenat polític i economista alemany, remuntéssim pel carrer del Gaià fins al Noguera Pallaresa, on amb un gir a l’esquerra arribarem al Francolí, per seguir “aigües amunt” fins al Ter on en tombar en sentit nord vam poder arribar al Llobregat des del Segre. Va ser a l’incorporar-nos al Noguera Pallaresa quan vam descobrir una imatge insòlita a la boca del carrer. La visual baixa a prop del nivell del riu, inexistent en altres indrets de la ciutat, ens mostrava la Mola com un enorme gegant als peus del qual hi estàvem nosaltres i el vapor de Ca la Daniela, amb les parets virtualment a tocar. 
Al carrer del Llobregat s’hi troben les úniques escales mecàniques exteriors de Sabadell. Tot i no estar previst dins de la ruta, no podíem deixar d’accedir-hi i suaument lliscar fins a les primeres terrasses del talús natural de Torre-romeu. Des d’elles, amb el sol de llevant, observàrem les timbes tacades de verd i coronades pel perfil de la ciutat, que bordegen el Ripoll per l’altra riba.
Retornàrem al carrer del Llobregat en sentit nord fins iniciar l’ascens pel carrer de l’Anoia, vial que, malgrat el fort pendent, permet arribar a la part superior de Torre-romeu amb vehicle, si no s’atura a mitja pujada. Nosaltres encaràrem la pendent a peu, això ens permeté agafar un trencall per visitar el carrer-terrassa de la Valira Alta. En una de les cases arrecerades que fan filera, intercanviàrem unes paraules de cortesia amb la senyora Maria. Ella, asseguda al portal, d’esquena al sol, estava engrescada fent uns peücs amb el ganxet. L’alçada ens mostrà una vista excepcional que es va merèixer destapar els objectius de les càmeres. Al davant, a primera fila, la silueta dels edificis singulars ressegueix la cornisa del Ripoll. A mig aire, a vista d’ocell, les teulades de la part baixa de Torre-romeu i a l’horitzó, al peu de la xemeneia de Can Planas, la silueta de Montserrat. Tanmateix l’aire carregat de calitja ens retornà fotografies pàl·lides, esblanqueïdes, no ens deixà fixar la diversitat de colors i tons d’aquell singular contorn de la ciutat retallat pels marges del riu. Em vaig prometre tornar-hi en un dia de cel transparent.
Acabàrem de remuntar l’Anoia i vam seguir en direcció al mercat de Torre-romeu, a la teulada del qual encara s’hi pot veure l’obra d’en Pep Domènech, feta l’any 1985, amb motiu d’una campanya per la Pau davant del referèndum de l’OTAN. Amb la visita al mercat vam arribar a la conclusió que ja no fa servei de mercat, només en manté el nom, perquè la major part de l’edifici està ocupat per una mitjana superfície envoltada d’algunes botigues.
Del “Tibidabo” al Poblenou.
Seguidament vam continuar pel carrer de Sau fins a la plaça de Cristóbal Ramos. Des d’aquest indret i a la vista dels blocs de pisos amb les torres dels ascensors recentment instal·lades, els responsables de l’Entesa es mostraren satisfets de com una iniciativa d’aquesta organització, feta anys endarrere, finalment ha redundat en benefici de tota la ciutat. 
De fet, a banda del canvi d’imatge dels pisos per les esmentades torres, una llambregada per aquest sector del “Tibidabo” et fa adonar que urbanísticament no té res a envejar al centre de la ciutat. Fins i tot la proximitat als camps de conreu, per la banda de Polinyà, li treu l’habitual sensació d’ofec característic de les xarxes urbanes. Sensació d’amplitud que se’ns reforçà a l’extrem sud del mateix carrer, a l’esquerra, en enfilar l’avinguda de Can Bordoll, quan contemplàrem els blocs de pisos de recent construcció que amb les seves llampants persianes diversificades de colors, donen un toc d’alegria i trenquen la imatge monòtona dels blocs.
Més endavant, a mà dreta del carrer de Can Llobateres, els blocs de pisos de baixa alçada ens mostraren una imatge uniforme i repetitiva, fàcil de confondre amb les cases clòniques d’altres indrets de la ciutat. Al final de la filera, just quan el carrer fa un gir a l’esquerra, es pot accedir a un mirador sobre la cornisa del Ripoll. Aquí ens aparegué un altre perfil de la ciutat, projectat pel sector de Sant Oleguer, amb les pistes d’atletisme al fons, a tocar el riu. En primer pla, però, la xemeneia de Cal Grau, la més alta de Sabadell, s’alçava com una serp imponent el cap de la qual semblava voler conèixer qui gosava contemplar la ciutat des d’aquell indret.
Mentre esperàvem l’arribada dels vehicles per a traslladar-nos al sector de Poblenou, acabàrem la passejada pels carrerons del grup d’habitatges de Can Salvi. Entre les parets de les cases baixes, individualitzades i de construcció desigual, semblava talment trobar-nos en una d’aquelles urbanitzacions aïllades de les pel·lícules americanes. On es gaudeix d’un silenci envejable, però la falta de serveis obliga a programar tots els desplaçaments en cotxe per a garantir l’avituallament diari. 
Durant el desplaçament cap a Poblenou vam fer una aturada a la dreta del vial, entre el nucli de Torre-romeu i el cementiri, per contemplar l’espai rural que l’Entesa havia demanat protegir com a espai natural i agrari, mentre el govern de la ciutat pensava en urbanitzar-lo amb una ARE. Més enllà passàrem per la carretera situada entre els dos cementiris i que en un futur quedarà absorbida per la unificació dels dos recintes, segons una proposta de l’Entesa per Sabadell.
Un cop a Poblenou, iniciàrem la ruta a peu des de l’entrada del CEIP Juan Jiménez. Vam baixar pel carrer de Begoña fins arribar als confins urbans del carrer de Loreto, més enllà tot eren camps llaurats fins el torrent. En general tot el sector de Poblenou està urbanísticament més arreglat i amb menys deixadesa respecte el filat elèctric. Durant el recorregut vam constatar allò què ja se’ns havia dit a l’exposició inicial: gran nombre d’edificis renovats amb la intenció de fixar-hi definitivament la residència. Després de contemplar el Centre Cívic, pel carrer de Bellmunt, vam arribar a Ca La Nina on els organitzadors havien fet preparar un assortit pica-pica. El recorregut de tot el matí, amb pujades i baixades, s’ho mereixia.
