Crònica de la visita als barris de Ca n'Oriac i Torreguitart
A dos quarts de dotze sortíem del centre cívic de Ca n’Oriac per iniciar la visita guiada per la ruta que abraçava als dos barris. Seria la segona visita del nou curs i la setena del programa “El Sabadell que volem” impulsat per l’Entesa per Sabadell. Els organitzadors ja ens havien exposat els trets històrics més rellevants de cada barri, ens havien facilitat la informació recollida durant les entrevistes fetes als portaveus socials i representants de les entitats, i també les dades actuals per a conèixer la composició sociològica.
Els barris que ens proposaven visitar, aglutinen avui el 10% de la població de Sabadell. El 34% de la qual és major de 50 anys, un punt per sobre de la mitjana de la ciutat. En el cas de Ca n’Oriac el percentatge de persones nouvingudes, la majoria procedents d’Amèrica del sud, està a l’entorn del 15%, dos punts per sobre del padró global. Un i altre barri estan molt ben comunicats per les avingudes que els envolten i els trajectes de les diverses línies d’autobusos. La Biblioteca, el Centre Cívic, el Pavelló Nord, l’Espai Polivalent, el Cap i la xarxa d’escoles i instituts fan que el sector disposi d’una bona oferta de serveis i faciliti la realització del cicle preuniversitari sense allunyar-se de casa. També es manté una bona cohesió entre l’alumnat de les diferents nacionalitats. Fet que no evita la presència de problemes per la venda i consum de droga, brots de violència juvenil o la demanda dels pares perquè es rebaixi l’excessiva concentració d’alumnat d’ètnia gitana, un 80%, en dos dels centres escolars.
Sorgit amb les primeres immigracions de la postguerra, Ca n’Oriac s’aixecà a l’extensa plana dedicada al conreu situada a l’entorn de la carretera de Matadepera. La llunyania amb el nucli de la ciutat permetia obtenir el sòl a baix cost i facilitava l’autoconstrucció de cases, però sense cap tipus de servei. D’aquesta època són les dites: “Aquí acaba Sabadell y empieza Ca n’Oriac” o “Bajamos a Sabadell”. El 1956, per iniciativa de la dona de l’alcalde Marcet, amb aportacions benèfiques es va inaugurar un servei hospitalari especialitzat, emblemàtic durant anys, el qual faria que molts sabadellencs del centre es desplacessin fins al cor de Ca n’Oriac, l’Alberg Infantil del Nen Jesús. Les associacions del barri van ser dinamitzadores potents durant la transició democràtica. Cal destacar l’activisme de l’Associació de Veïns i l’edició sistemàtica de la revista “Can Oriach” l’única publicació no clandestina d’oposició al règim dictatorial.
Torreguitart és un barri jove, fill de l’actual període democràtic, construït en els terrenys lliures que hi havia entre la Concòrdia i Ca n’Oriac. Els primers edificis van ser impulsats l’any 1983 per l’Ajuntament com la primera experiència a gran escala on s’oferia habitatge de protecció oficial. Posteriorment es va procedir a la urbanització de la zona i avui compta amb amplis espais verds que conviden a l’assossegament. La rotonda central, la plaça d’Espanya, està alineada amb l’homòloga de la plaça Catalunya, i l’avinguda que les enllaça ha esdevingut un dels eixos comercials més potents dels Vallès Occidental. El veïns reclamen la reducció de la contaminació sonora arran del trànsit (ja abans de les obres), la rehabilitació dels pisos de Vimusa, evitar els pisos “patera”, recuperar els espais per joves a les places de Pompeu Fabra i de Pau Abad i també l’arranjament del CEIP Torreguitart.
Tan bon punt iniciàrem la sortida, vam notar a l’esquena l’escalfor incipient del sol de migdia. Començàvem per la recent remodelada plaça del carrer d’Arousa amb la intenció de remuntar la Ronda Collsalarca. Ho vàrem fer pel Pavelló Nord, just on es troba el pou d’entrada de l’enorme talp d’acer que està fent la perforació lineal de la ciutat. Ens aproximàrem a la zona d’obres per veure’n l’abast i seguidament iniciàrem el recorregut de pujada pel passeig central, acompanyats per la grogor que ja mostraven les fulles de les moreres alineades a cada costat. 
Ens desviàrem pel carrer de la Llanera el qual és una bona mostra de la diversitat de façanes i estils, característica de la zona antiga de Ca n’Oriac. Continuàrem pel carrer de Peguera fins a bordejar les instal·lacions del col·legi Calvet d’Estrella amb els patis de cap de setmana, sense brogit ni corredisses. Vam seguir pel carrer del Puigmal i el carrer del Mont-Blanc fins sortir a la plaça del Pi on, malgrat trobar-se en obres, les fulles dels arbres també rivalitzaven per a mostrar-nos els efectes dels primers freds sobre la seva pigmentació. 
En contemplar des de la plaça del Farell l’avinguda de Matadepera, la potent artèria comercial que competeix amb el centre de la ciutat i estén la seva influència fins a la veïna ciutat de Terrassa, es feia difícil d’imaginar que en una altra època, aquí, era el fi de trajecte dels autobusos i el límit nord de “la ciutat sin ley”. Sortosament, amb les revindicacions, els esforços dels col·lectius socialment organitzats i les inversions fetes des de les administracions públiques durant els darrers trenta anys, s’ha bandejat per sempre la imatge negativa d’aquest llegendari barri.
Pel carrer de les Salenques, a través de la poc coneguda plaça de Ca n’Oriac, vam arribar al carrer de la Mola, el qual bordeja per ponent el límit del replà on s’assenta tota la trama urbana de Ca n’Oriac. Més enllà de la depressió del terreny, com una petita vall, es contempla de nord a sud el parc travessat per la ronda d’Europa, fins arribar a les gegantines construccions de Can Llong pròximes a la via.
La vista d’ocell del parc arrengat i ordenat amb les esplanades verdes, creuades pels rengles allunyats d’arbres amb les copes daurades, junt amb la magnífica urbanització del “passeig” de la Mola, feia encara més punyent la mirada al solar situat al darrera nostre. Lloc on s’hi troba abandonat el mas Boadella, conegut com a masia de Ca n’Oriac a partir del segle XV. Tot i estar molt deteriorada, de les masies que donaren nom als barris de la ciutat, és una de les poques que queden en peu. Tanmateix, fins avui, cap govern municipal ha estat capaç de recuperar-la.
Se’ns va permetre accedir a l’entrada del pati de la masia, immediatament col·lapsàrem les màquines de fotografiar. La seva façana orientada al migdia, malgrat trobar-se parcialment desencrostada, encara mostra la potestat agrària dels seus orígens amb la singular balconada central i les finestres de capitells gòtics situades a banda i banda, acompanyades del rellotge de sol. La porxada de sis balcons al lateral del segon pis, coronada per l’arc que en el seu dia suportava el jou de la campana d’avisar, reforcen la magnificència de l’antic edifici. Vam constatar que estàvem davant de parets, la típica teulada a dos vessants estava derruïda, fet que reforça la urgència d’encarar la restauració de la masia, tal com alerta l’Entesa. Els nostres acompanyants ens mostraren el lloc on estava emplaçada l’antiga bassa de la masia, a la terrassa inferior ara ocupada per habitatges. Als anys seixanta, adaptada com a piscina i coneguda com a “California”, fou molt popular al complementar-se amb una pista de patinatge on s’hi feien balls amb orquestra els caps de setmana.
Vam continuar la passejada en direcció sud fins baixar per l’escalinata del passatge de l’Alger per sota les esplendoroses copes dels “prunus”, encara carregats de fullam roig púrpura, des d’on accedírem al carrer de Vallespir. Carrer conegut, com exposaren alguns dels participants, perquè durant les obres d’urbanització quan era limítrof amb el camp obert, el veïnatge va protagonitzar un seguit de mobilitzacions (varen rebre el suport de l’Entesa) per evitar que se’ls imputessin les despeses de soterrament de les xarxes elèctriques comunitàries. Avui el carrer sorprèn perquè és l’únic, d’entre els seus homòlegs paral·lels, amb voreres amples i arbrat.
En arribar a l’inici del carrer Vallespir iniciàrem el retorn cap a l’avinguda de Matadepera. Abans, però, visitàrem els dos carrerons (es poden tocar les dues parets amb les mans) que com dos branquillons blanquejats broten del carrer de Nord. Eren desconeguts per la majoria de les persones de la comitiva. En endinsar-nos-hi i parlar amb el veïnatge ens explicaren que antigament eren estades, però avui són cases amb tots els serveis. Malgrat l’estretor del carrer, comentaren, i el seu nivell per sota del carrer del Nord, no pateixen cap problema de desaigües. És curiós com els dos carrerons amb la numeració correlativa amb la del carrer del Nord es poden trobar al mapa del Google, tantes vegades imprecís amb trossos de vials de més magnitud.
Mentre ens acostàvem al sud de l’Avinguda de Matadepera se’ns va demanar forçar una mica la imaginació i pensar per un moment com seria tot l’espai, situat a la nostra dreta, si la via del tren fos soterrada: “una esplanada verda que connectaria, sense barreres, els carrers dels barris de Can Llong i de Ca n’Oriac. Era la imatge de la petició formulada per l’Entesa. En efecte, el creixement urbanístic per la part de ponent ha canviat els límits urbans i avui fa inexcusable el soterrament del tren fins a les noves afores de la ciutat.
Des del sud de l’avinguda de Matadepera vam accedir al barri de Torreguitart per l’ampla vorera del carrer de l’Alcalde Ribé, on també vam contemplar els efectes d’aquest clima d’entretemps sobre l’arbrat i l’abundant vegetació que ens acompanyava fins el nucli circular dels habitatges de la plaça d’Espanya. En aquest espai, alterat per les obres de les estacions d’enllaç de Renfe i dels FGC, els nostres guies ens van explicar com després de les propostes de l’Entesa respecte les ubicacions de l’intercomunicador i dels accessos a les estacions, s’aconseguí l’acord entre els veïns i l’Ajuntament sobre el disseny final de la plaça. Un cop acabades les obres es podrà accedir directament a la zona verda de l’enorme rotonda central des d’un dels laterals.
Mentre rodejàvem els blocs de pisos en direcció al punt de trobada final, també ens van fer observar com el comerç ètnic s’implanta amb èxit en aquesta zona, fet que reforça i diversifica l’oferta comercial del barri. Arribàrem a l’una del migdia a la seu del nostres amfitrions, el nou local facilitat per l’Ajuntament a l’Associació de Veïns de Torreguitart. En el transcurs del pica-pica ofert per l’Entesa, ens van explicar anècdotes sobre l’impacte de les obres ferroviàries, de com estan desitjosos que s’acabin i poder gaudir altrament dels espais verds avui ocupats pels vehicles privats per les necessitats de les obres. També se’ns va convidar a la propera sortida prevista pel dia 11 de desembre als barris de Torre-Romeu i Poble Nou.
Es podria fer, però, un suggeriment als organitzadors. Durant tot el recorregut vam estar acompanyats per tal diversitat d’arbres, vestits amb la samfaina d’ocres que la natura es capaç d’oferir-nos a l’entrada del fred, que podrien anomenar a la caminada: “ruta de tardor de la zona nord”.
