Crònica de la visita als barris de Can Deu i la Planada
D’ençà que vaig finalitzar la meva labor docent, no havia passejat pels barris de Can Deu i la Plana del Pintor. Després de nou anys tenia ganes d’actualitzar les meves impressions sobre aquests indrets de la ciutat. Així que sense pensar-m’ho gaire, un cop més, vaig participar a la convocatòria de l’Entesa per Sabadell, la qual oferia el dissabte dia 19 una visita interactiva per aquest territori, perseverant amb la seva proposta El Sabadell que volem.
De Can Deu ens explicaren que el barri s’inicià el 1969 de la mà de VIMUSA, aleshores no existia cap continuïtat urbanística entre aquest nou barri i Ca n’Oriac. Era com una petita vila fora de la gran ciutat i per a resoldre l’aïllament que això significava, els promotors, van procurar que el nucli de 1.200 pisos comptés amb diversos serveis: centre social, piscina, comerços i espais de lleure. Una anys més tard es fundà l’escola Floresta, s’incorporà un CAP i la biblioteca. El dinamisme de l’Associació de Veïns va fer-hi aparèixer nous serveis: el cinema, el gimnàs, la ludoteca, l’Esplai i el Casal de Joves. Alhora que es formava el grup dels Diables de Can Deu i naixia l’Antuanot, el primer drac de Sabadell.
A l’est del sector nord, a la Planassa, el Sitjes, pintor d’ofici de la Creu Alta, va comprar-hi un terreny que explotà agrícolament a més de fer-s’hi una casa. Al lloc hi anava i tornava amb la seva roba de pintor, això va fer que la gent senyalés la zona com allà on està el pintor. Finalment l’indret va ser conegut com la Plana del Pintor i així s’escripturaven les parcel·les que es compraven. 
En el seu inici era un nucli de cases d’autoconstrucció sobre un parcel·lari reticulat que se iniciava al barranc, per sobre de la carretera de Castellar. Aïllat de la ciutat, associat a la immigració de finals dels anys quaranta, anà creixent fins els anys seixanta sense serveis. No van comptar amb electricitat i clavegueram fins l’any 1965, i encara van tardar uns anys a veure desaparèixer el fangar als carrers cada vegada que plovia. Davant d’aquest abandó institucional l’Associació de Veïns es mostrà molt activa, fins el punt de protagonitzar enfrontaments amb l’Ajuntament a l’intentar actuar pel seu compte amb l’ànim de pal·liar la desídia municipal de l’època.
Avui els dos barris, envoltats de serveis, formem part de la ciutat de la qual en són la continuïtat i el final de la trama urbana. Per mitjà de la xarxa pública d’autobusos, gaudeixen d’una bona comunicació amb la ciutat, tot i que darrerament Can Deu ha perdut la proximitat del servei. En un futur també comptaran amb l’accés al sistema ferroviari dels FGC, però desconeixen l’impacte concret de les obres que ho faran possible i la repercussió del traçat definitiu del Quart Cinturó.
L’anàlisi de la població fa palesa una tendència a l’envelliment arran del manteniment de les famílies originàries, però també un procés de rejoveniment amb la presència d’un 11% de persones nouvingudes, dos punts per sota del percentatge a nivell de Sabadell. Al comentar la tipologia de les persones residents, els nostres amfitrions destacaren que a La Plana s’hi troba, de sempre, un nucli significatiu de veïnat d’ètnia gitana. Però darrerament un petit nucli, de la mateixa ètnia i d’arribada recent, es mostra conflictiu amb el injust desprestigi de la col·lectivitat que sempre ha viscut cívicament en aquest entorn.
Aquest tema va obrir el debat. Es dolien que l’equip de govern mantingués la despesa econòmica d’una política de mediació fracassada i no desenvolupés actuacions encaminades a resoldre la conflictivitat, des de la consideració de les activitats que incorrectament es realitzen a la via pública, especificant amb constància i rigor les pautes bàsiques de convivència. Els representants de l’Entesa es manifestaren coneixedors d’aquest malestar i es van oferir per insistir a nivell municipal sobre la necessitat de resoldre aquesta problemàtica, i reclamar la figura de l’educador social. Perfil, recordaren, que també havia estat reclamat en algunes de les visites fetes a altres barris.
Els nostres interlocutors es lamentaven que a Can Deu encara persistís l’ambient de divisió veïnal imposat temps endarrere per l’Associació de Veïns. Entitat que paradoxalment nega la possibilitat d’associar-s’hi, per evitar un canvi directiu. Malauradament, deien, compten amb el vistiplau municipal perquè a pesar de no complir els requisits democràtics a què està obligada qualsevol associació, el govern municipal els hi manté les subvencions econòmiques i els hi reconeix els atributs com entitat veïnal.
Una altra preocupació que ens manifestaren, de profunda reflexió, són les conseqüències dels trasllats del CAP i la biblioteca, així com l’eliminació de la piscina. El canvi d’ubicació d’aquests serveis ha desnaturalitzat el barri, n’ha reduït la oferta comercial, en detriment de la dinàmica social que avança cap el perfil d’una barriada dormitori. Objectiu lluny de tal com es va projectar Can Deu en el seu inici i amb pèrdua de la qualitat de vida dels darrers anys.
El tema era punyent i la seva complexitat s’intensificà quan s’hi afegiren altres factors. Entre ells el canvi de perfil dels usuaris del pisos, que han passat de ser majoritàriament de propietaris a llogaters, fet que ha significat elevar la mobilitat de la matrícula escolar i un esforç més intensiu des dels equips pedagògics. 
El nou perfil d’usuari dels habitatges i la pèrdua del comerç de proximitat ha vingut acompanyat d’un increment en la utilització forçosa del vehicle privat, amb la conseqüent manca de places d’aparcament.
El debat encetat sobre el canvi de model del barri feia bullir d’interès a totes les persones allí reunides, tanmateix no era aquest l’únic motiu de la trobada. Així a l’hora prevista, organitzadors i amfitrions, ens convidaren a iniciar la passejada, fent seu allò de: territori trepitjat, territori recordat.
Tant bon punt vam sortir del Centre Cívic ens encaminarem cap al final del Portal de la Floresta on hi ha el brollador de cascada, el qual durant l’estiu és pels infants un succedani idoni a la desapareguda piscina amb els inherents riscos de seguretat i higiene. D’aquí enfilarem cap al carrer del Bosc on poguérem observar el llindar del barri amb el bosc de Can Deu, veritable pulmó verd i ombrívol que durant una estona ens preservà del rigor solar. Vam continuar pel carrer de la Prada fins enllaçar amb el Parc del Nord, espai poc conegut per alguns dels participants, on tothom va convenir que donada la seva extensió, ubicació i disseny, es tractava d’un espai infrautilitzat per a activitats de rang de ciutat. Cal observar que el Parc del Nord, amb el Parc de Catalunya i el Parc del Vallès, és un dels tres grans espais de lleure rellevants de la ciutat. 
A més de ser un corredor verd que enllaça el bosc de Can Deu amb els barris de Can Deu, Sant Julià, La Plana del Pintor, Ca n’Oriac i el Torrent del Capellà. Observant l’impacte de les obres del nou traçat ferroviari dels FGC, els representants de l’Entesa ens explicaren que amb les seves al·legacions van evitar que l’obra afectés al carrer de l’Himàlaia i a les instal·lacions del CIPO i que el traçat cap a Castellar no fos a cel obert al seu pas per la Masia de Can Deu. Vam seguir fins a la Porxada del Forjador, en direcció al nou edifici de la biblioteca, instal·lació que visitàrem. 
A la sortida d’aquest equipament els representants de l’Entesa és lamentàvem de la incapacitat municipal de propiciar plans integrals de dinamització que articulessin les possibilitats que ofereixen, aquí i en altres indrets de la ciutat, més enllà del seu valor estrictament funcional, un grup d’equipaments situats en un entorn pròxim. En aquest cas: la nova biblioteca, l’àrea esportiva del Nord, el IES Jonqueres, l’Espai Polivalent i la Porxada del Forjador.
Amb el convenciment que més d’un tornaríem per gaudir amb calma de les seccions especialitzades que ofereix la biblioteca, continuàrem el passeig matinal endinsant-nos de ple al barri de La Plana del Pintor pel carrer de Somport, a fi de rodejar-lo pel carrer dels Vosges. La Plana amb les seves illes de cases baixes, petites botigues i gent caminant amb despreocupació pel mig del carrer, era la viva imatge d’un oasis de tranquil·litat al costat de la gran ciutat, la qual se’ns havia mostrat fins aleshores, amb el seu paisatge de blocs de pisos i carrers farcits de cotxes. Aquesta sensació de trobar-nos en un altre indret, com en un poble de reduïdes dimensions, se’ns va reforçar mentre caminàvem pel carrer dels Vosges, on a la nostra esquerra hi desembocaven la majoria d’aquets carrers plàcids que travessen La Plana d’est a oest i a la dreta anàvem seguint el contorn de la timba per sobre de la carretera de Castellar. Contorn extremadament enjardinat pel veïnat, com si fos un concurs de jardins, allà on l’alineació de la vorera i el marge del barranc ofereix un tros de terra capaç de ser arranjat. 
Després d’una lleugera visita als locals de la Associació de Veïns de La Planada, locals que s’han fet petits per la intensa activitat de l’associació i des d’on reivindiquen des de fa anys un local més confortable per a la gent gran, vam tancar el recorregut a l’arribar al CEIP Floresta a través de les instal·lacions esportives de Can Deu. Els representants de l’Entesa donaren per finalitzada la visita interactiva al nord-est de la ciutat, amb un refrigeri per a totes les persones assistents. Durant el pica-pica, mentre ens recuperàvem dels efectes de la calor d’aquell matí de juny, la conversa va retornar a la pèrdua de serveis que s’havia operat a Can Deu i la comparació de la dinàmica social actual amb la que va propiciar la batalla per a la renovació pedagògica en els anys setanta, on l’escola Floresta va ser uns dels vaixells insígnia. 
D’ençà de la meva última visita als dos barris fa uns anys, han canviat coses. Els canvis generen nous problemes, obren noves expectatives i desencadenen altres polèmiques. Això era el que m’interessava, palpar com vibra socialment avui aquesta zona de la ciutat, s’havien complert les meves expectatives. Tal com va dir algú, aquests recorreguts de l’Entesa ens donen l’oportunitat de redescobrir la ciutat. Són passejades idònies per a qui tingui la inquietud de conèixer la ciutat actual, en temps real, que paradoxalment no és a Internet. Conèixer el territori avui, vol dir trepitjar-lo i parlar amb qui hi està implicat… Compte! Si el vostre interlocutor es diu Google, encara us mostrarà la desapareguda piscina entre els blocs de Can Deu.
Un de la colla.