El portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, Manolo Tomàs, i l’investigador en Ecologia i membre de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua, Carles Ibáñez, van ser els convidats de l’Entesa per Sabadell en el debat “L’aigua, un recurs escàs. Malbaratament o gestió responsable?“, que va tenir lloc ahir al Casal Pere Quart.
L’acte, presentat per la coordinadora de l’organització civicopolítica, Margarida Massot, s’emmarcava en el cicle Els debats de l’Entesa, amb l’objectiu de reflexionar sobre la gestió de l’aigua i l’esgotament dels recursos.
Manolo Tomàs va exposar a grans trets els objectius de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, un moviment social que ja compta amb 33 anys d’història i que està molt arrelat en les terres de l’Ebre, perquè es basa en la defensa del territori. Durant tots aquests anys la Plataforma ha mobilitzat milers de persones per defensar el respecte pel riu i per denunciar la política transvasista dels diferents governs espanyols. Tomàs va explicar que el decret de sequera no ha estat derogat, sinó que ha quedat suspès temporalment, però que la Plataforma en Defensa de l’Ebre continuarà la seva tasca de difusió per evitar que en el futur es recuperi el projecte de transvasament i per aconseguir més suport a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Tomàs va denunciar els interessos econòmics, especulatius, urbanístics i electorals que hi ha al darrera de l’aigua. Finalment, va exposar que els transvasaments no són la solució i va reclamar un canvi en la gestió de l’aigua basada en l’estalvi, la eficiència i la reutilització, però també en el control dels usos de l’aigua, la millora de la xarxa, aproximar el preu de l’aigua al cost real i gestionar la sequera.
Carles Ibáñez va alertar sobre la urgència de canviar l’actual model de consum de recursos, que està produint un esgotament insostenible, perquè es basa en el creixement econòmic sense mesura i, per tant, en consumir cada cop més recursos naturals. La situació actual no es pot interpretar com una crisi conjuntural, sinó com l’inici de la crisi estructural en què ens trobem per la dependència del petroli i l’energia que ens portarà a unes majors desigualtats socials. En aquest sentit, Ibáñez va defensar una nova cultura de la gestió de recursos, que acabi amb el paradigma que els recursos no tenen límits i no només sent més eficients, sinó també sent menys consumistes. Va acabar afirmant que aquest canvi de model de la gestió dels recursos és una necessitat imperativa per als propers anys.