Alfons Aragoneses - Entesa per Sabadell
A Espanya les èlits polítiques no s’han caracteritzat mai per l’excés d’imaginació. A la nostra història recent trobem que algunes idees força originals es repetien al llarg de les dècades fins i tot quan aquestes idees quedaven esgotades pel pas del temps o dels esdeveniments.
Un bon exemple seria l’obsessió regeneracionista pels embassaments que formularia Joaquín Costa amb força raó. Aquesta idea va ser defensada pels polítics de la Restauració i aplicada fins a extrems ridículs pels dirigents franquistes. La política de construcció d’embassaments va allunyar-se del primer objectiu d’abastir aigua a terres de cultiu per ser un motiu de propaganda i una forma de tenir ocupada una gran massa de treballadors.
Els anys vuitanta i noranta s’imposaren altres idees: les infraestructures de comunicació i turístiques. Als anys 80 sí eren necessàries urgents actuacions sobre la xarxa viària, aeroportuària i també calia invertir en les zones turístiques. Uns anys després sembla que l’única solució per a dinamitzar una zona deprimida continua sent la construcció de Ports Aventures (es diguin Terra Mítica, Parc Warner Bros o Zoo de Sabadell) i la d’autopistes.
Malauradament els polítics i els mitjans ens han fet creure que la solució natural als problemes de mobilitat consisteix en la posada en marxa de vies d’alta capacitat. Per això, a qui ho discuteix, l’etiqueten com a membre de la cultura del NO: per què va en contra de quelcom acceptat com a natural, com a lògic, com a indiscutible.
Les autopistes eren una solució als anys 80 a Espanya o a l’any 2006 al Congo. Avui en dia, però, només cal mirar els països més avançats del món per adonar-se’n que aquest paradigma és fals. Evidentment Terrassa, Granollers i Sabadell, ciutats connectades ja per autopistes, tenen una població mòbil i economies dinàmiques. Però, per què ens hem de creure que la solució als problemes de congestió és precisament la construcció d’una via que motivarà encara més l’ús dels vehicles? Per què no prioritzar una via fèrria? Per que no anar més enllà i plantejar altres formes de dinamitzar l’economia?
El problema continua sent el mal espanyol de la manca d’imaginació.. La construcció de vies de gran capacitat s’ha convertit, per inèrcia i manca de capacitat de reacció, en un sector econòmic que es retroalimenta però que no sempre aporta solucions als problemes econòmics que en teoria ha de resoldre i que, a mig i llarg termini, n’aporta més encara. Siguem imaginatius, sortim de la inèrcia, desacralitzem el cotxe privat i busquem escoltem les alternatives que la Campanya Contra el Quart Cinturó ha proposat.