Cròniques del ple

28

04

2016

No n’hi ha prou

Per Sebastià Ribes i Garolera

Cròniques del ple

No puc fer un comentari global del Ple d’abril. Per raons d’agenda em vaig veure obligat a marxar un cop finalitzada la part resolutiva i votada la primera moció. Tanmateix el debat sobre les vacances de la gent gran, així com la moció conjunta de l’oposició on es reclama un estudi sobre les municipalitzacions són dos exemples prou eloqüents sobre les febleses que encara arrossega el govern municipal i que seria bo fer el possible per eradicar. Val a dir d’entrada que formalment les postures de l’oposició en aquests dos temes estaven justificades. De les legislatures anteriors és prou coneguda la posició de l’Entesa i d’EUiA, aquesta última encapçalada per la Maria Sol Martínez, sobre el programa de vacances de la gent gran. Infinitat de vegades hem sentit, i hem compartit, l’opinió que calia acabar amb l’actual model i oferir un servei exclusivament destinat a les persones sense recursos, amb limitacions personals, físiques o psíquiques.

Doncs bé, la Maria Sol Martínez ha presentat a l’aprovació del Ple el mateix model de programa que ha qüestionat en els darrers anys. Millorat? Sí. Amb una gestió feta amb més cura i amb criteris de més sensibilitat vers a les persones amb dificultats, però en el seu conjunt és el mateix programa. A pesar de les limitacions econòmiques suportades per l’Ajuntament continuarem sent l’únic municipi de Catalunya que subvenciona vacances a les persones grans, vacances a l’estranger per a persones que habitualment contracten amb agències de viatge a altres èpoques de l’any.

No és d’estranyar, doncs, que l’oposició en pes s’acarnissés dialècticament amb la tinenta d’alcalde, la qual a pesar de la seva veterania va tenir dificultats per justificar políticament la continuïtat de la proposta, més quan n’havia estat una significativa detractora.

La moció també ha aglutinat a tota l’oposició, però d’una forma més organitzada, perquè conjuntament són ponents en la demanda que es compleixin els acords de Ple. En aquest cas que es facin els informes previs per considerar la viabilitat o no de recuperar les concessions tal com s’aprovà el juliol del 2015 i es consideressin els llocs de treball afectats.

Això ve a tomb de la recuperació de la concessió de la grua municipal i del pròxim retorn a la gestió municipal del servei de zona blava. El primer es va fer sense l’informe general acordat, arran de la finalització immediata de la concessió, i el segon està en pròrroga mentre es prepara la remunicipalització. El govern argumenta que fins l’aprovació del pressupost no ha pogut fer l’encàrrec de l’informe i entretant s’ha esgotat el període de les esmentades concessions.

Un argument comprensible dins de la lògica tècnica però que a la pràctica contradiu flagrantment l’acord del Ple i això a banda de donar ales, unes enormes ales, a l’oposició, situa al govern directament en un estil que ens recorda l’època mercurial que volem oblidar. Si a més durant el debat s’actua ras i curt amb límits a les intervencions la situació s’agreuja.

Els dos fets comentats ens porten a concloure que no n’hi ha prou que el govern municipal gestioni correctament, no posi la mà al calaix i no actuï amb criteris partidistes. Això es dóna per suposat, perquè a pesar dels antecedents que ha patit Sabadell aquesta és la forma normal de fer, feliçment recuperada. Però no n’hi ha prou! Cal que el govern municipal realitzi canvis polítics que impliquin un salt endavant en el model de gestió de la ciutat. Tal com ha fet palès el regidor de via pública arrosseguem una llosa d’anys de retard, necessitem decisions polítiques valentes, innovadores, a voltes polèmiques, però propulsores de canvis.

Però compte, amb la bona gestió, el calaix salvaguardat i realitzar canvis amb criteris de ciutat encara no és suficient. Cal que el govern consolidi un estil propi, un tarannà que ens allunyi dels malsons viscuts, que ens mostri la possibilitat d’avançar des de la confrontació d’idees i el respecte mutu. Aquest és un objectiu fàcil perquè ja hem observat aquesta sensibilitat vers la discrepància en sessions plenàries anteriors, només li cal ser més àgil en reaccionar davant de les pròpies contradiccions quan l’oposició, fent la seva feina, les posi de relleu.


top
  • Suivre la vie du site
  • En aquesta secció :