Cròniques del ple

1

10

2013

Octubre: un ple esquifit

Crònica del ple municipal, per Sebastià Ribes i Garolera

Cròniques del ple

ELS BARRIS A L’APARADOR

La crisi paralitza l’Ajuntament o el govern municipal ha perdut gas, o les dues coses alhora. El números són prou eloqüents: l’octubre de 2011, el govern va posar a l’ordre del dia del ple tretze dictàmens per tractar; l’octubre de 2012 n’incloïa onze i avui només n’ha presentat cinc. Sense comparar la rellevància dels temes, si relacionem quantitat a feina feta, convindrem que alguna cosa passa a la Casa Gran.

Però si el motiu dominant d’aquesta situació és la crisi, es confirma allò que ja hem suposat alguna vegada: els nostres polítics no són capaços d’anar més enllà de la gestió del dia a dia i quan aquesta fa llufa ells fan figa. Podríem pensar que si no hi ha condicions per desenvolupar la política “regular” és un bon moment per treballar propostes de futur, mostrar la capacitat imaginativa i fer fimbrar a la concurrència amb allò possible a curt termini. Però per això cal sucar les propostes amb la imaginació i pel que sembla són dos ingredients escassos a la tassa política.

No m’agrada reincidir, com qui burxa la ferida, però hi ha moments on la realitat és com és. Per això, si em demaneu un comentari sobre els cinc punts tractats, només sóc capaç de dir: són d’allò més sonso, de tràmit amb el sí o l’abstenció de l’oposició. I la prova és que el punt més significatiu, la subvenció a l’Escola Taller Xalest, va ser aprovat per unanimitat, com no podia ser d’altra manera. Així doncs, el ple comença realment a la primera moció.

Ai las, quina moció! Presentada conjuntament per CiU i PSC, proposa fer anualment una sessió informativa sobre l’estat de les actuacions als diferents barris de la ciutat, on seran convidats els representants de les associacions de veïns i veïnes.

D’entrada, una moció on es demana que s’informi de com avancen les actuacions municipals en els barris, només es justifica perquè el govern municipal no fa la seva feina. Però insòlitament se la presenta el mateix PSC, és una simple expressió d’incompetència o és una dosi d’indiferència sociovergent? Seria greu, però no és impossible.

El regidor de l’Entesa per Sabadell, Julià Moltó, es prou explícit: demana menys comissions de cara a la galeria. Es pregunta quin és el problema en els barris, la manca d’informació o la manca d’actuació? Si hi ha regidors de districte, coordinadors de districte, consells de districte i ni tan sols serveixen per detectar els problemes dels barris, francament no tenen sentit. Torna a preguntar: els dissolem? És lamentable pensar que donar audiència, un cop l’any, als barris de la ciutat, diu, pugui solucionar la falta de coneixement dels problemes que tenen i de les actuacions a prioritzar en cadascun d’ells.

La portaveu d’ICV també discrepa amb la proposta d’una nova reunió informativa anual, però no s’hi oposaran (possiblement perquè votar en contra dels “barris” encara és un atavisme que preval per damunt del bon fer) tot i lamentar que aquest sigui el nou mecanisme per lluitar contra el desencís del barris. La Marisol Martínez, portaveu d’EUiA, considera que si els barris estan desatesos —que ho estan, diu— no s’han de presentar mocions sinó governar. Tot plegat és política d’aparador, afegeix, i recorda que després de la comissió fallida sobre el barri de Can Puiggener el govern ha perdut la credibilitat.

El PP manifesta el seu desacord amb la moció. Defensa com a lloc idoni pel debat sobre els barris els consells de districte. Recorda com la comissió pel barri de Can Puiggener ja va ser a proposta d’ells per la falta de comunicació i acaba amb una frase lapidària: els barris tenen veu, el que no tenen és respostes. Els ponents, Jordi Font de CiU i Lluís Monge del PSC, s’esforcen en destacar com la proposta no vol substituir res. Que només es pretén afegir una possibilitat més davant la diferent casuística que mostren els consells de districte. Lluís Monge amb un to de retirada, com si es volgués alliberar de CiU, afegeix que la proposta només “era” un punt de trobada per sumar a la resta d’actuacions, perquè el govern contínuament parla i s’entrevista amb les associacions de veïns. El mateix alcalde, Juan Carlos Sánchez, intervé per posar l’accent en la normalitat de la continua relació, durant catorze anys, entre el govern i les associacions de veïns. Són afirmacions que encara fan més inversemblant la necessitat de promoure una reunió d’aquest tipus. A més, algú es pot imaginar l’eficàcia d’una reunió entre el govern, tots els portaveus dels grups municipals i les persones representants de les 32 associacions de veïns de la ciutat?

Tal com deia, la realitat és la que és. Ja en sentirem a parlar, perquè la proposta és aprovada amb els vots del PSC, CiU i ICV. El regidor no adscrit, el PP i EUiA s’abstenen i l’Entesa s’hi oposa.

EL RECORD DEL PRESIDENT COMPANYS UNEIX EL PLE

D’aquest ple insubstancial, només és destacable políticament l’actitud majoritària vers els fets de la mort del president Lluís Companys. Tot i així, una vegada més, no és una aportació genuïna del consistori sabadellenc, sinó un reflex del què prèviament ha succeït al Parlament.

L’any passat, al finalitzar el ple d’octubre, els representants del Memorial Lluís Companys van fer lectura d’una semblança sobre el procés de l’assassinat del president Lluís Companys. Enguany s’ha fet un pas més, es presenta una moció conjunta del PSC, CiU, Entesa, ICV i EUiA, on s’insta a declarar nul el judici al president Companys, fent costat a la resolució aprovada al Parlament.Personalment estic pendent de l’actitud del PP. L’any passat en el moment de la lectura es van aixecar i van sortir de la sala de plens. Enguany, però, més respectuosos, “aguanten” el tràmit.

Els cinc grups municipals demanen concretament: PRIMER. Expressar el rebuig a l’aplicació de la Ley 52/2007, de 26 de desembre, relativa a la memòria històrica, per part del Tribunal Suprem i la Fiscalia de l’Estat, especialment per la negativa de revisar i declarar la plena nul·litat dels consells de guerra o altres procediments que van significar la condemna a mort de milers de ciutadans i ciutadanes que van defensar la legalitat democràtica.

SEGON. Manifestar el greuge que representa, per la democràcia, la negativa a acceptar la petició de revisió, amb declaració de nul·litat de ple dret, del judici al president de la Generalitat Lluís Companys i Jover, representant legítim dins la legalitat democràtica republicana.

TERCER. Instar el Govern de la Generalitat a emprendre les accions que escaiguin perquè s’impulsin els canvis legislatius necessaris per tal de fer possible la declaració de nul·litat de ple dret, ja sigui de forma general o individualitzada, de tots els procediments judicials seguits pels consells de guerra o altres tribunals militars durant la dictadura franquista contra els ciutadans i ciutadanes que van defensar els valors de la llibertat i la democràcia.

QUART. Enviar aquesta moció al Govern de la Generalitat, al Parlament de Catalunya, a tots els Grups Parlamentaris del Parlament, al Congrés dels Diputats i al Govern d’Espanya.

CINQUÈ. Donar ple suport als actes organitzats pel Memorial Lluís Companys a Sabadell per als dies 9 i 13 d’octubre d’enguany.

Com és de suposar la intervenció dels grups, en defensa de la moció, gira a l’entorn del reconeixement de la legalitat democràtica que el franquisme va transgredir i del poc interès des de Madrid en fer-ne la reparació a les víctimes. Els portaveus, per reforçar els seus arguments, esmenten el contrasentit que sigui la justícia argentina qui demani la detenció internacional de quatre policies del règim franquista. El PP, com sempre, defensa l’actuació franquista sense esmentar-la. Afirma que ells són defensors de la situació actual perquè no volen obrir ferides. No parla gens de tancar-ne.

Són vint-i-quatre càrrecs electes contra la postura de dos (el regidor no adscrit no intervé). És de les poques vegades on l’ambient de la sala pesa com una llosa damunt del PP, el portaveu del qual es desempallega com pot dels arguments que democràticament l’acorralen.

En el moment de la votació, però, és produeix un nou matís respecte l’any anterior, només es formalitzen dos vots en contra, perquè el regidor no adscrit s’absté.

EL PP I LA MOCIÓ DEL RIDÍCUL

Confirmat. El balanç de resultats del Ple serà realment minso. Només cal llegir l’enunciat de l’última moció, presentada pel PP, on es mostra el rebuig al Consell Assessor per a la Transició Nacional.

El seu portaveu, Esteban Gesa, després d’una exposició, amb els arguments habituals sobre el comportament del President Mas i d’ERC per dividir Catalunya, bla, bla, bla, demana que l’Ajuntament de Sabadell no es faci còmplice d’aquest joc i per això proposa els següents acords:

“PRIMER.- Que l’Ajuntament de Sabadell expressi el seu rebuig a formar part del Consell per a la Transició Nacional, intenció del mateix consisteix en promoure la independència de Catalunya.

SEGON.- Que l’Ajuntament de Sabadell no faciliti recursos humans ni materials de caràcter municipal per a la celebració a la ciutat del referèndum que proposa el govern de CiU en cas de que aquest no hagi estat aprovat pel Congrés de Diputats.

TERCER.- Que es doni trasllat del present acord als grups polítics d’aquest Consistori i als del Parlament de Catalunya.”

Quan acaba la lectura del tercer acord m’haig de posar la mà damunt la boca perquè m’entren unes ganes irrefrenables de riure. No és una reacció de descortesia ni una forma de blasmar contra els arguments del PP, però mai havíem vist recollits tants disbarats en una sola moció. Insisteixo, a banda del seu discurs ideològic, les propostes explicitades a la moció, allò que literalment s’ha de votar, col•loquen al grup del PP en una situació de ridícul suprem.

La Virgínia Domínguez, portaveu de l’Entesa per Sabadell, qualifica els acords que es proposen de surrealistes i els desgrana: es demana que com a Ajuntament es rebutgi formar part d’un organisme on no hi participen els ajuntaments. Del segon acord celebra —diu amb ironia— que el PP reconegui que la consulta no té aturador malgrat els impediments dels tardofranquistes. Però la tercera proposta, afirma, és la cirereta: informar de l’acord als mateixos grups municipals que el votarem, tot un detall. I acaba: poc més es pot dir, només votar NO.

El regidor d’EUiA, Juan M. Mena, clarifica el què està passant. Vostès volien demanar el rebuig a participar en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir (on són representats els ajuntaments), diu, però s’han confós d’organisme i demanen no participar al Consell per a la Transició Nacional. Així doncs, no cal aprovar “no estar” en un lloc on no s’hi pot estar.

ICV és de l’opinió que el PP volia qüestionar el Dret a Decidir però no s’han atrevit a anar més enllà. Exposa els arguments a favor del Dret i fa un repàs a les possibilitats de l’actual Constitució. Això gira una mica el debat cap a un tema que no està explicitat a la moció.

Retornen sobre la moció el PSC i CiU. Destaquen també la incongruència de la primera petició sobre el “no estar”. Respecte la segona afirmem que avui no és el moment de decidir (tant de bo ja fóssim aquí!) i respecte la tercera CiU demana no rebre cap trasllat del què ara es voti, ja es donen per ben informats.

Seguidament l’alcalde es concedeix la paraula per lloar l’activitat autònoma que Òmnium Cultural de Sabadell ha estat capaç de fer al marge de l’Ajuntament. És una puntualització dirigida al portaveu del PP, perquè durant la seva intervenció ha demanat que no se la protegeixi. Cap grup ha fet un comentari en aquesta direcció. La intervenció de Juan Carlos Sánchez em sorprèn, però és una mostra que segueix el ple al detall. Jo mateix reconec no haver captat la referència perquè durant el bla, bla, bla del PP he desconnectat...

A la rèplica l’Esteban Gesa reconeix un error de transcripció en el tercer punt, on es demana comunicar la decisió final als grups municipals, però manté el redactat de les altres dues propostes, amb l’espifiada de la primera i el fora de temps de la segona. De fet, dóna la impressió de no saber què fer davant d’un redactat tan poc afortunat. Em pregunto si algun becari no rebrà una “bronca” aquesta nit. S’ha de reconèixer però, que tot el debat el manté sense to d’irritació i amb un llenguatge respectuós, res a veure amb les crispacions de la seva cap Alicia Sánchez Camacho.

Al contestar a la Carme Garcia, portaveu d’ICV, deixa anar una perla: jo no dic que no estigui d’acord amb el dret a decidir (està d’acord?), només dic que hi ha unes regles que no podem obviar. Seguidament acusa al PSC de prendre decisions diferents a cada lloc perquè, afirma, la mateixa moció ha estat votada a favor pel PSC a L’Hospitalet i a Santa Coloma. Després reforça aquests arguments retraient les declaracions de diferents responsables del PSOE, entre elles la recent sobre intervenir a Catalunya feta pel J.Alberto Belloch des de Saragossa. Amb aquestes contradiccions pronostica que el PSC deixarà de ser un partit de referència a Catalunya.

El portaveu del PSC, Ramon Burgués, posa en dubte que els seus companys hagin votat una cosa que és impossible, com ara el primer punt, i afirma que el seu partit defensa fer una consulta legal. Però l’alcalde torna a concedir-se la paraula i ens dóna la segona sorpresa. Explica com durant el debat ha consultat al Google (Osplens! El Google intervé al Ple) i les mocions que hi troba de L’Hospitalet, votades conjuntament, no són iguals.

Finalment el PP aguanta la vergonya, no fa cap més esmena a la seva proposta i es passa a votar la ridícula moció. Tothom vota en contra de “no estar” allà on no s’hi pot estar i en contra que l’Ajuntament no faciliti recursos per celebrar la consulta (Ei! Compte). Bé, tothom no, el regidor no adscrit s’absté.

NO ÉS UN COMIAT MÉS

Durant tota la sessió, com ja és habitual, els imputats pel cas Mercuri, Manuel Bustos, Francisco Bustos i Joan Manau, s’han mantingut capbaix atents a les pantalles dels seus aparells electrònics totalment absents dels debats. La seva condició de regidors sense cartera només els exigeix “assistència” per rebre la nòmina al final de mes. Però quan l’alcalde ha passat la paraula a la Montserrat Capdevila per presentar la seva renúncia com a regidora, immediatament, com si des de la fila del darrere s’haguessin estirat els fils d’unes marionetes, s’aixequen a l’uníson els caps dels tres imputats i fixen la mirada sobre la ponent.

La renúncia de la Capdevila no és cap novetat. Ja la va anunciar amb un comunicat el contingut del qual denotava el seu apagat perfil polític. Incapaç d’argumentar políticament o des de la vessant humana una necessitat sobrevinguda de deixar el càrrec de regidora, es va embrancar amb el tòpic familiar i la situació tòxica creada per l’oposició arran de la injustícia feta amb els seus companys imputats. Arguments que es contradiuen en saltar del vaixell ara, després de set anys de diputada i a set mesos d’haver canviat l’alcaldia, quan la polèmica del cas Mercuri s’ha apagat i el seu alcalde brega per recuperar el timó del govern.

De fet, la dimissionària va arrencar políticament amb el Sr.Bustos i encara li dura l’embruix. Després de catorze anys no és capaç de volar sola, d’aprendre del què ha passat, d’entendre que els seus companys van cometre errors de gestió punibles i que l’oposició ha fet el seu paper sense extralimitar-se, perquè ni tan sols va fer una moció de censura.

La seva intervenció de comiat respon a la mateixa influència, a l’estil del seu mentor. Com qui no necessita padrins, durant quinze minuts, ella mateixa amb un to suau per sobre del bé i del mal, “satisfeta per la feina feta” ens ha llegit l’estol de coses que de la seva mà s’han fet a l’Ajuntament des del seu “interès pel servei públic”. La moralitat del discurs ha assolit el zenit al demanar al consistori, però de cara a l’oposició, deixar de banda “estratègies de desgast pel desgast” per facilitar a Sabadell la sortida de la crisi. Està implícit en la seva exposició un pensament: ni ella, ni ells no tenen res a veure amb el que està passant. Pel que sembla ni la seva estada al Parlament li ha amplificat la mirada.

Des de les últimes eleccions són tres els càrrecs electes que han deixat l’escó. Totes les retirades, però, han estat dins de la normalitat, si més no, dins de la lògica. La Maria Ramoneda del PSC ho justificà perquè ja tenia una edat, encara que s’adonà d’això un any després de les eleccions municipals. La Lourdes Ciuró de CiU renuncià perquè va ser escollida diputada a Corts, tot i així segueix la política local, sovint se la veu entre el públic present als plens. El Ricard Estrada del PSC, afectat pel cas Mercuri, al renunciar s’ha estalviat l’actual cara de pedra picada dels seus companys implicats. Avui, la Montserrat Capdevila ha tingut agraïments pel Sr.Bustos, els tècnics que l’han acompanyada aquests anys, i per aquells que li han volgut fet mal “perquè l’han feta més forta...” Però cap elogi o desig per l’alcalde Juan Carlos Sánchez el qual es queda comandant la nau amb la situació difícil que ella mateixa ha descrit. Al finalitzar, per qui ho dubti, ens ha assegurat que continuarà treballant per Sabadell “amb l’empenta que sempre l’ha caracteritzat”.

No. Pel moment de la renúncia i els raonaments emprats, aquest no és un comiat “normal” o “lògic”. Hi ha més explicacions entre bambolines, però cal la lliscada del temps per treure’n l’entrellat.

Amb unes paraules de cortesia vers el pas de la Montserrat Capdevila pel govern municipal, l’alcalde ha finalitzat el ple. Una sessió de tardor resolta en tres hores escasses.


top
  • Suivre la vie du site
  • En aquesta secció :