El Sabadell que volem

12

03

2011

EL SUD LLEVANTÍ: CREU DE BARBERÀ I LES TERMES

Crònica de la visita als barris de la Creu de Barberà i Les Termes

El Sabadell que volem

Malgrat el “preciós” dia d’hivern, de mica en mica les persones disposades a participar en el programa de “El Sabadell que volem” anem fent cap al Centre Cívic de la Creu de Barberà. De moment busquem aixopluc i una mica d’escalfor perquè està plovent de valent. És aquell tipus de pluja que, sense estralls, manté una intensitat constant i no ofereix cap expectativa d’aturar-se. Algú va directe a la màquina de cafè a la recerca d’alguna cosa temperada. L’equip organitzador de l’Entesa per Sabadell ja té a punt la sala auditori de la planta baixa per fer-nos la rebuda.

La inclemència del temps justifica que avui, en contra d’allò habitual, la sessió informativa comenci amb una mica de retard. Aprofito el moment per fer una llambregada ràpida a l’equipament. Feia setze anys de la meva última visita al Centre Cívic. Avui se’m mostrava més reduït de com el recordava, amb canvis a l’Oficina de Districte, sense el brollador en el vestíbul i amb un recent ascensor incorporat. El Centre és el llegat d’una època que ni els ascensors ni l’aire condicionat eren requisits bàsics a considerar en el projecte de construcció. Aleshores estàvem lluny de les sensibilitats actuals.

Faig una ràpida ullada al pati de la façana nord, encara és com el recordava, previst per a una possible ampliació de l’equipament. M’incorporo a la sala auditori. Assegut, mentre espero l’inici de la sessió, no puc evitar rememorar dos fets d’èpoques passades, viscuts des d’aquestes mateixes cadires. El més recent la intervenció d’un aspirant a regidor de cultura, que per enaltir l’auditori al seu favor assegurava que es podia fer música de dretes i música d’esquerres. Donava per entès que ell la faria d’esquerres, en confrontació al Pere Vidal que se suposava la feia de dretes. Efectivament, després de l’aplaudiment entusiasta de l’Assemblea d’ICV va ser incorporat a la llista municipal i ascendí a regidor de cultura. Passà als annals de la política local amb el sobrenom d’“El breu”. Perquè va dimitir al cap d’onze mesos, quan s’adonà que algú l’havia enredat, no era tan senzill superar el llistó cultural fixat pel Pere.

El segon succeí l’any 1988 durant una conferència del PSUC per debatre la posició de Catalunya respecte l’estat, on l’Antoni Farrés presidia la mesa acompanyat del Roc Fuentes. El Josep Pujol i jo mateix hi assistíem en qualitat de representants de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, arran de la recent coalició com Iniciativa per Catalunya. En un moment determinat, després de comentar l’actuació de l’estat, el Josep va demanar la paraula per preguntar si es contemplava la possibilitat d’assolir la independència per la via democràtica a través d’un referèndum tal com havia succeït històricament en altres nacionalitats d’Europa i tranquil·lament les va anar comentant una a una. En aquells anys parlar d’independència equivalia a extrema radicalitat, fer-ho dins d’una conferència del PSUC era com una profanació. Mentre el Josep avançava en la seva exposició el silenci a la sala es feia més profund, quan acabà l’ambient es podia tallar amb un ganivet. Finalment el Farrés visiblement incòmode i molest, va tallar tota possibilitat de debat amb un: “No, no, es contempla”.

Amb mitja hora de retard s’inicia la sessió. Entre els assistents s’hi troben representants de la junta de l’Associació de Veïns de la Creu de Barberà i persones que han viscut durant molts anys en aquesta zona. Com en anteriors visites es comença amb l’explicació dels orígens històrics dels barris.

El de la Creu per les construccions, pròximes a la creu de terme entre Sabadell i Barberà, a partir del segle XIX. Després, com altres indrets de Sabadell, creix amb els fluxos immigratoris dels anys cinquanta. L’any 1959 Sabadell s’annexiona 68 hectàrees amb els seus 10.675 habitants prenent a Barberà el 80% de la seva població.

La denominació de les Termes fa referència a les fites situades antigament en aquest indret per marcar els límits entre Sabadell i Barberà abans de l’annexió. Afavorí el seu creixement el miler d’habitatges que va construir-hi l’empresa VISASA als anys seixanta. Aleshores el comerç es concentrava a l’entorn de la plaça de les Termes que feia de zona d’esbarjo i convivència del veïnatge. A l’any 1974 es va obrir el Centre Social amb espai pels avis, biblioteca i servei de l’assistència social. Va ser precisament la Margarida Bedós, assistenta social, qui va impulsar la iniciativa de realitzar la primera ludoteca de l’estat, amb l’ajuda de l’Associació de Veïns i les institucions de l’època. A l’actualitat els dos barris agrupen uns 20.600 habitants, aproximadament el 10% de la població de Sabadell. Una quarta part d’aquesta població és d’una edat inferior a 25 anys, mentre que les persones majors de 65 anys en són el 19%. La presència de persones nouvingudes està cinc punts per sobre de la mitjana de la ciutat. Així, 1 de cada 5 persones del barri són procedents d’altres països, majoritàriament del Marroc, Equador i Bolívia.

Mentre la fressa de la pluja contra els vidres es comporta com un assistent més a la xerrada, en diàleg obert, les representants veïnals ens expliquen que viuen en una zona ben comunicada i dotada de serveis. Que actualment s’estan construint els pisos assistits per la gent gran, però alhora s’està incomplint el compromís del 2004 sobre la construcció d’una residència pel mateix col·lectiu al costat del Parc Central. Estan queixosos de la dificultat per eliminar les barreres arquitectòniques i facilitar l’accés a llocs com el centre cultural, la ludoteca i els locals comercials de la Plaça de les Termes. L’Entesa explica que han presentat en diverses ocasions una proposta per eliminar les escales que comuniquen la plaça amb la Ronda Santa Maria, però sempre ha estat rebutjada per l’equip de govern.

Els representants de l’Entesa recorden l’avanç fet en la instal·lació d’assessors en el barri, arran de la seva campanya, però els veïns destaquen que no es fa suficient mediació entre les comunitats de cada escala per ampliar-ne el nombre d’instal•lacions, i la limitació que significa el fet que molts blocs siguin només de tres pisos. Fan palès que cada cop és més difícil aparcar en el barri, i al comentar la presència de l’aparcament d’Espronceda expliquen que la seva incidència és molt limitada. Una queixa generalitzada és la pèrdua del comerç tradicional de proximitat –amb l’excepció de l’Avinguda–, no per la crisi, sinó com a conseqüència dels canvis d’hàbits en la compra a les grans superfícies. Un fet que els preocupa profundament és les conseqüències de l’atur, les quals cada vegada són més presents al barri: famílies sense recursos per menjar o que pateixen el desnonament del seu habitatge, així com la presència cada cop major de joves sense feina que vagaregen pel barri. Des de l’Associació de Veïns se’n preocupen però, a banda de la falta de recursos, es veuen impotents davant d’un atur que no para d’augmentar. La crisi també afecta a la dinàmica associativa, ara les persones grans surten molt menys perquè dediquen més hores a atendre directament als nets per ajudar a reduir les despeses dels fills.

Una persona ressaguera entra a la sala mig encongida i amb el paraigües regalimant. Després de deixar-lo estès al costat de la diversitat de models que hi ha al fons de la sala, s’incorpora al debat de la sessió. Es parla del patrimoni, amb aquest tema s’ha retornat als orígens: les masies agrícoles. Expliquen que només queda Can Viloca, envoltada —ofegada, algú matisa— per blocs de pisos, i una paret de la masia que hi havia aquí mateix, a la plaça de Castelao. Comenten l’anècdota que el propietari, al ser antiga, per por que no li deixessin enderrocar, anys endarrere va repicar la llinda de pedra del portal on un escut o l’any, feia de testimoni de l’antiguitat de la masia.

Les representants veïnals expliquen que són barris de gent molt arrelada on el sentit de pertinència es veu reforçat segons la zona on es viu. Els veïns d’una i altra banda de la carretera de Barcelona se senten com dos nuclis veïnals diferenciats. El mateix passa amb els veïns situats a cada costat del passeig dels Almogàvers. El sector de la Romànica però és on han de matisar més els límits d’actuació i lloc de pertinència, diuen, perquè sovint s’està de polèmica amb el veïnatge de Barberà que no desaprofita cap ocasió per manifestar que la Romànica “és seva”.

La sessió ha finalitzat, però la pluja persisteix amb intensitat. Ens quedem sense fer l’itinerari previst. No podrem contemplar l’enfilada de petites places, racons pendents d’un toc urbanístic amb uns altres ulls, que té la Creu: plaça de Sant Pius X, la cruïlla del carrer Magí Colet amb el carrer de Salvat Papasseit, la plaça de Joan Vilatobà, la plaça de Triana, la sortida a la carretera del carrer Feijoo. Tampoc veurem la plaça on estava l’antiga gasolinera, a la cruïlla de la carretera de Barcelona amb l’avinguda de Barberà, que les persones grans recorden també, ni els magatzems que han ocupat els espais dels antics cinemes “Avenida” i “Studio 7”. Avui no visitarem la nova biblioteca, ni farem el recorregut per la desmembrada plaça de les Termes. Com si la pluja ho hagués dissolt tot, deixarem per un altre dia el recorregut cap a la Romànica (que no és de la Creu), passar per Can Viloca i retornar a la plaça dedica a l’insigne gallec.

Així doncs hem arribat al final de la jornada, els organitzadors ens indiquen l’establiment on està previst fer el pica-pica. Les representats dels veïns s’acomiaden explicant que en aquest mateix centre cívic, a la tarda, està convocada l’assemblea de la seva associació. Poc es pensaven que els fets que hi succeirien ocuparien els titulars dels mitjans de comunicació a l’inici de la setmana.


top
  • Suivre la vie du site
  • En aquesta secció :